por @librosfera

Avui, aquesta secció que normalment escric en castellà canvia d’idioma perquè té convidada especial. I aquesta sèrie que havia de dir-se “La biblioteca de…”, esdevé plural.

Avui fem una passejada per…

LES BIBLIOTEQUES D’… ADA KLEIN. 

I

A les biblioteques s’hi va a lligar. Jo no havia trepitjat mai una biblioteca en divendres, fins que vaig enamorar-me d’A, que me deia primer estudiem; i jo pensava què avorrit. Mentre ell repassava traumatologia, jo esperava que li agafés un arrebato i me follés entre els passadissos; però ell era molt ordenat, així que jo passava el temps espiant el personal, buscant Manara a la lleixa dels CÒMICS, i perdent-me a la de CLÀSSICS. Era una biblio estranya, mig de barri i mig de facultat, de taules gastades i cadires que ballaven, enmig d’un descampat que després van ordenar i llavors fèiem servir de pàrquing. La gent feia cua abans que obrissin per a tenir sempre el mateix lloc com si la posició fos un talismà: que canviar poques coses t’asseguri treure bones notes. De vegades els estudiants d’història s’enamoraven de la bibliotecària, i se la miraven ensimismats quasi sense adonar-se que aquella noia seca, que anava amb pantalons de seda bombatxos comprats en mercadillos que pudien d’encens i etiquetava els llibres de dintre d’unes capses enormes enganxant-hi codis amb desgana, era quasi transparent. Els de finals de la carrera s’escrivien els uns als altres, deixant notes als apunts dels qui sortien a fumar, i si hi havia sort i triomfaven, es grapejaven a la cantonada dreta del final del passadís de la T.  Sortíem tard i a fora els travelos ens deien coses tristes de l’altra banda dels vidres del cotxe, nues sota aquelles jaquetes de pèls de conill arnats, i l’Emilio sempre es quedava: serà una mamada només, el que sigui per a desestressar-me.

II

L’estiu que feia quart vaig estudiar a la biblioteca de l’Ateneu per pur romanticisme, més que res per aquelles vitrines de fusta que me fascinaven malgrat la pudor de resclosit i de pols, però encara molt més pels cafès al jardí que no pas per les vitrines. Era aquell silenci, les palmeres, aquella fressa de l’aigua de la bassa i el nedar dels peixos, el que em donava la pau que se suposa que t’haurien de donar els llibres. Després un dia vaig fixar-m’hi i només veia senyors vells i respectables llegint diaris als sillonets, i em va entrar com una cosa que venia a ser basarda, i no hi vaig tornar més. Però cada cop que passo per davant penso en aquell pati i oh. I hi entraria.

III

El dia que em van fer el carnet de la British Library, vaig haver d’esperar dos hores. Al començament hi vaig anar per la calefacció: va ser un hivern molt fred i jo vivia en un zulo sota el pany d’una escala règia, on l’única finestra que hi havia no tancava i m’entraven els ratolins per l’escletxa de sota la porta. Els companys de la feina marxaven corrent cap a l’estació a la que tocaven les 5 i a mi em fotien fora de l’edifici i em quedava sola. Així que vaig començar a anar a la biblioteca i amb l’excusa de la fred, vaig escriure part de la tesi, i un article. Demanava per avançat els incunables de tisiologia de principis del 1900 i els articles científics de primera edició, i aquella gent de darrera els mostradors primer em somreien i després em tancaven en una peixera amb llum dèbil i em deixaven dues hores, amb guants i unes pinces per no fer malbé les pàgines mig esfilagarsades. Els papers s’havien de demanar amb mínim d’una setmana d’avançada, i jo m’imaginava una setmana d’homenets que devien girar rodes per fer baixar la lleixa correcta, la capsa correcta, d’entre tant de llibre. Després tenia dos hores i no en tenia més, i devorava les pàgines com una loca – més ràpid, més ràpid, apunta, apunta – fins que anunciaven que tancaven i jo plegava la Moleskine i tornava el llibre, que entregava amb el cor encongit a aquell noi de barba impossible molt abans de que s’inventessin els hípsters. I cap al metro.

IV

Ara ja no tinc temps per anar a les biblioteques, però de vegades, de camí cap a casa, passo per davant de la Jaume Fuster, i hi entraria per quedar-m’hi, per poder tenir una mica de pau. Un dia vaig trobar que en sortia un home que conec, de posició respectable i molt personal a càrrec seu, que avergonyit i amb molt de secret em va confessar: “no ho diràs, oi? no vull que ho sàpiga ningú, que jo els dimecres a la tarda m’escapo a la biblioteca”. “I què hi fas?” Vaig demanar-li jo. “M’hi estic, només. Hi penso”. Hi penso, va dir, com si parlés d’un temple. Ai, els llibres, que també són excuses.

Si us ha agradat el que heu llegit, seguiu l’Ada Klein a Twitter.

(No, Ada Klein no és el seu nom real, però sens dubte la reconeixereu.)