27 Oct

Encantat

per Xènia Ribas @canetmar80

Està molt, molt nerviós. S’ha pres tantes til·les al llarg del matí que creu que, d’un moment a l’altre, es convertirà en un til·ler de flors grogoses i menudes… De poca cosa li han servit, però, més enllà de recórrer el passadís amunt i avall una infinitat de vegades per anar a pixar. És clar que aquesta addicció sobtada al lavabo no li ha anat pas malament perquè el seu restrenyiment habitual s’ha transformat en una alegria desbocada d’intestins. Una alegria molt fluida…

I és que avui és un dia molt important. Coneixerà la Cristina, l’amiga de l’Ester. De la SEVA Ester. I no és qualsevol amiga, no. És la gran amiga, l’amiga de l’ànima, la millor amiga. L’AMIGA. I sap perfectament que li ha de causar una impressió molt bona… I no perquè sigui un d’aquests somiatruites que aspiren a compartir-ho tot amb la parella. No, ni els teus amics seran els meus, ni la teva família serà la meva (que jo ja en tinc prou amb…). Però, malgrat això, és conscient que, a l’amiga de sempre, se l’ha de guanyar de grat o per força. I ho aconseguirà sigui com sigui… Perquè l’Ester… L’Ester… Ell no hi ha cregut mai, en l’amor – i encara menys en l’amor per sempre –, però ara, per primer cop a la vida, pensa que sí, que m’agradaria ser una paparra humana enganxada a tu eternament enamorat. “Així doncs, Cristina, no et podràs resistir. T’oferiré tots els meus encants, l’un rere l’altre, i cauràs seduïda”. N’està del tot segur. Però tot i el convenciment, no pot evitar que les cames li flaquegin…

Quan entra al bar, és un manat de nervis. Malgrat que les té glaçades, les mans li suen però, per sort, a les dones només cal petonejar-los les galtes. Aconsegueix contenir a temps la tremolor dels llavis quan somriu i també la de la veu, que les cordes vocals lluiten com guerreres furibundes per entretallar-li. “Encantat, Cristina. Tenia moltes, moltes ganes de conèixer-te. L’Ester m’ha parlat tant de tu…”. I, com que està fortament convençut que, a les noies, els bons modals i les bones maneres les fascinen -encara que la majoria ho negaria-, repeteix de manera reiterada al llarg de la tarda que “encantat, Cristina, de veritat, estic encantat”. Potser està essent una mica insistent però vol assegurar-se que quedarà satisfeta. “Encantat, Cristina, encantat”.

La Cristina va cap a casa i un riure inicial per sota el nas s’acaba transformant en una gran rialla que no pot ni vol controlar. Ella, que no és filòloga però que s’estima obsessivament la llengua catalana i que s’esforça dia rere dia en cuidar-la i respectar-la, sap que, en català, un encantat és algú que està distret, que bada. Que té la lluna de València com a hàbitat natural. Li ha caigut molt bé, el company de l’Ester. Sembla bon paio i es nota que n’està molt… Li fa molta gràcia imaginar-se la reacció d’ell si sabés que, durant l’estona que han estat plegats, s’ha titllat de badoc una trentena de vegades. Somriu, entremaliada. Algun dia els ho explicarà.


Si estic contenta de conèixer algú (i no estic badant), li diré “molt de gust”. Si opto per “encantada”, li estaré confessant que sempre vaig pel món distreta o que estic sota els efectes d’un encanteri.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *