28 Oct

Estrip art

img_3807

Ai, Déu meu!

Pere Antoni Cano i Ferri

Que emocionada que estic, li digué a la Sofia que era al volant. Tu creus que sobreviuran? Xica, oblida’t d’ells que ja són majors, sentí per darrere. Ella es va aclofar al seient. Quins dies, quins dos dies els esperaven. Estava en punxes. Ja era hora, Ella afirmà, mentre s’estufava el cabell. Ja era hora, repetí la Sofia i afegí: que et decidires. Quan digueres que sí, no m’ho creia. Quan de temps portes sense eixir sola? Sola? Ni acompanyada, escoltà a la conductora entre riures. L’Evarist diu que com a casa no s’està en cap lloc. No, era la Maria per l’esquena, s’està millor he he. El cotxe arrancà i Ella se’n va dir, però ho verbalitzà, per error però ho verbalitzà: el que no sé és si s’apanyaran. Serà la bufa la gamba. Toca!, exclamà la Maria, a veure si serà la cantilena del viatge, que anem a passar-ho bé, no a patir, així que ja ho saps: mutis. Sí, Ella ho sabia i hagué de saber callar i deixar que la ment volara en altres direccions que no foren les de la seua rutina diària i les de les seues preocupacions, petites i constants, quotidianes. I la carretera en eixir de la ciutat fou un trajecte a la llibertat, a les bajanades que les amigues li amollaven, als comentaris sobre les amistats, a la contemplació del paisatge de camí a la Marina Alta. Totes tres es mereixien aquells dies d’oxigen i per a Ella no era únicament un premi, era una necessitat vital. Que dus casada amb l’Evarist?, li preguntà la Sofia. Cabrona, si ho saps: vint-i-dos anys. Però en duem més junts. des dels dèsset.

UUUUUUUhhh va sentir des darrere. No se sabia si era un so d’admiració o un bramul de dolor. Com és possible!, li arribà des de tots els cantons del vehicle. Les coses de la vida, s’excusà mentre veia com se succeïen en l’autovia camps i camps de tarongers a les dues bandes. Coses de la vida?, tornà la Maria. De quina vida? I ara em diràs que només has estat amb ell. Sí, contestà apagadament, quasi tímidament. És que ens entenem… tan bé. Ja, soltà la Sofia, que ens coneixem des de fa anys, i sabem com vos enteneu. I açò últim ho digué deixant caure les paraules. Escoltà, retrucà la Maria pegant un gir d’aparent sinceritat, en la parella cal tindre paciència, i potser nosaltres no l’hem tinguda. O potser massa, reblà la conductora. I aleshores Ella va pensar si veurien les notes a dins de la nevera amb els menjars assenyalats de l’horari de les menjades: els macarrons per a dinar, la vedella per a sopar, hui; demà el brou per a l’arròs amb bledes, que només calia tirar l’arròs; per la nit les mandonguilles de gallina, a l’endemà… a l’endemà… que era a l’endemà? Xica, tampoc no ens ha anat tan malament… féu la Sofia, el que sí que tenim és més temps lliure. I diners, soltà Ella, tornada a la realitat del cotxe. Pararen a dinar a Ondara. Des del cotxe havia vist la mar, aquella mar tan clara, però els núvols eren com moltons negres i la frescor les va convidar a demanar un cus-cus, i quan els van traure la immensitat del menjar van pensar en els seus règims i elles digueren que un dia era un dia i la Maria va cridar a sa mare, i Ella que s’havia fet l’ànim de no mirar ni el mòbil no va poder evitar-ho i quan ja anava, la Sofia, d’una revolada, fent-li una broma li’l va llevar i li va dir amb el dit: no, no, que estigues unes horetes sense saber res dels tres màrfegues et vindrà bé, i a ells no els passarà res. I quan s’havia conformat i entre cerveses escudellaven el dinar, la Sofia va dir que el cus-cus era una olla valenciana però sense porc, i aleshores Ella pensà que pot ser no sabrien fregir les mandonguilles de gallina que les havia preparades tan bé i les llançarien a perdre, i en els cafès va caure que havia deixat la rentadora en marxa i que ja faria hores que hauria acabat i que no en sabien res perquè res no els n’havia dit. Sofia? Què? He de tocar a casa. Que no aguantes? No, no és això, com has vist no t’he demanat el mòbil, és que no els he dit que hi ha una bugada a la rentadora i cal estendre-la, si no en tornar estarà pudenta i arrugada. Bé, féu grunyint de broma. Però et vigile. Evarist, carinyo, que hi ha una rentadora plena i ja haurà acabat, corre, estén-la, que si no farà pudor. Ara, sí. No, sí, estic tranquil·la, sí, tot bé, sí confie en tu. I penjà. Confiar, es digué a si mateixa, si sempre ho deixa tot per al final. No li tornà el mòbil. El guardà a la motxilla. I ja veuria en tornar, però… i si de la seua absència, en el cap de setmana, canviava? Ai, ingènua… Visitaren de vesprada Gata de Gorgos i les seues cistelleries. Se les haguera comprades totes, però bona xica que era es conformà amb una. Soparen en Orba i li va somriure un comensal veí. Un home ben planxat, d’uns quaranta cinc anys. S’alegrà: encara resultava atractiva. De nit es feren uns gin tònics i la Maria comentà que havia tingut sort en deixar al seu Rosendo, que no es tallava mai les ungles dels peus. Veus, pensà Ella, això l’Evarist no ho té. En canvi, continuà la Maria, deixava sempre la cuina com una patena. Veus, pensà de nou Ella, això l’Evarist tampoc no ho té. Cansades, entre rialles i comentaris sobre homes i les seues aficions higièniques, arribaren a Fleix on van dormir a casa de la difunta tia de la Maria. Quan es tapava li vingué al cap que sempre esguitava fora, com els xics, quan pixava. Podries fer-ho assegut, No, recordava aquella conversa. Ell callà, l’escampada era evident, no depenia només de la punteria: qualsevol líquid en caiguda a cinquanta centímetres efectua dispersions en l’impacte. Com que ell no soltava ni pruna ella continuà amb mala llet:

img_3791no la tens tan gran que toque les vores en seure’t. Aleshores ell s’hi tornà, indignat: no és bo per a la pròstata, i si no ho consultes. Allò li tocà la fibra, però és que li l’havia tocada a ell bona cosa amb la referència a les dimensions. Tancà els ulls somrient, i de repent una reflexió sobtada li creuà com un llamp… si estenia la roba és que la cosa havia millorat. Que ell prenia consciència. Que creixia, que tornava a ser el seu heroi. Però potser açò últim era una mica massa. I roncà.

A l’endemà anaren a Benigembla. Es va quedar embadalida guaitant les tonalitats dels verds brillants de les oliveres i en un flaix li sorgí la imatge de l’oli que malgastaven en fregir, perquè ells fregien, que no torraven, la vedella. Tornà a concentrar-se en aquell paisatge que es perdia en la mar. Ací m’agradaria que em soterraren, confessà a les amigues en apreciar a la seua dreta un cementeri amb xiprers, sempre mirant al mar. Poca cosa miraries, féu sorneguera la Sofia, des del taüt. ¿I si et posen d’esquena?, continuà la Maria, ¿o vas a demanar vistes? Rigueren a pleret, i quan pararen se li acostà la Sofia i li preguntà, en veure-li de nou cara trista: et veig metafísica, que tens la regla? No. Doncs aquesta nit Maria et presentarà uns cosins… Calla, calla, menuts tòfols els meus parents, exclamà l’amiga, ni empaquetats amb un llacet. Esmorzaren en un bar de carretera, frec a frec amb uns ciclistes suats. S’estudiaren, des de les taules, mútuament i continuaren, els dos grups, en sentit contrari. Recorregueren carreteres fins arribar a Xaló, per a dinar. Aquell cambrer li va parlar d’aquella manera tan delicada. I les ulleres? Quines ulleres, netíssimes, no com les de l’Evarist, sempre amb un pam de… Per favor, es digué per frenar-se en la deriva en què podia abocar el seu pensament, que té coses bones… que hem tingut dos fills meravellosos, que al principi tot eren violes… ai que estenga la roba. De nit prescindiren dels cosins de la Maria i soparen a Tàrbena. Allí es confessaren secrets, íntims, postures, experiències, llevat d’Ella que poca cosa podia contar a no ser de la perseverança dels diumenges del seu home. I quan es colgà davall els llençols s’imaginà que quan entrava en casa se la trobava ben neta… aleshores es podria reconciliar amb el concepte de parella que les seues amigues s’escarrassaven, alegrement, en destruir. Ella, que no havia conegut un altre, no com la Sofia, que tenia un catàleg, no com la Maria que ja s’havia separat de la segona parella… Li havia promès que estendria, allò podria ser una revelació de l’amor, un retorn, com una au fènix.

S’alçà amb mal de cap: el vi, la cervesa, la mistela de la nit… Ja tenia ganes de tornar a casa… Eixir de festa cansa. I tant! Tenia ganes de veure’ls? El que tenia era esperances de trobar la casa en… en… deixem-ho en condicions. Tenia curiositat de saber si hi havia au fènix, de constatar que no era un pàmfil, que era autònom i que pensava en el temps que Ella dedicava a les faenes de la família, i que ara que estava uns dies a soles ho hauria comprovat i es faria càrrec i reconeixeria el seu esforç en pro de la família, de la parella. Dinaren en Pego, mandonguilles d’abadejo. A l’Evarist no li agradaven i mai no en feia, Ella clar, no l’Evarist. Arribà a casa amb il·lusió. Obrí la porta expectant. Entrà, el va sentir trastejar. Els xiquets no hi eren. Estava a l’ordinador a la saleta, en el seu submón. Va escoltar un grunyit que devia ser una salutació, una benvinguda. La maleta a la mà. El corredor amb borrumballes que ballaven al seu pas incert en el besllum. La casa feia olor de resclosit. Obrí la finestra del menjador.. La funda del sofà era tota rebolicada, res a la taula, però s’hi entreveia una fina capa apegalosa. En una cadira hi havien restes de pizza. Passà a la cuina. La pica plena. La mateixa capa de la taula del menjador s’estenia, semblava que encara més apegalosa, per la bancada. El torcamans penjava llefiscós de la paret. Obrí la nevera, la meitat dels productes estaven consumits. El brou de l’arròs en bledes estava intacte i dos talls de vedella feien olor. Segur que se’ls havien deixats fora per la nit. Observà tota una paleta de gotasses de colors i tancà. Accedí a l’habitació: el seu llit estava sense fer. La roba bruta de dos dies era un manyoc darrere de la porta del lavabo, un espai envaït per més restes encara, també biològiques, del pas del seu Evarist per la vida. A la tauleta, entre una fina i delicada tela de pols, destacaven dos cèrcols encreuats i un terç de cervesa oblidat. Es girà, va sentir uns cruixits al seus peus. Hi reconegué els petits fragments d’ungla que trepitjava. Lentament amb la sabata les apartà cap un calcetí que va aparèixer desparellat i sec a un racó. Notava un cansament creixent, deixà la maleta, es dugué les mans a la cara, i per restablir la interlocució amb ell, amb un alè, li va preguntar: has estès la roba? Sícarnyou arribà a sentir des d’aquell espai tan… tan distant on era el seu Evarist, i Ella recuperà certa il·lusió. Va eixir al terrat per a apreciar aquella obra de maduresa, malgrat la situació de l’interior del pis, amb la safa, per replegar-la. La vesprada era radiant, veus, calia tenir confiança, les giragonses es redrecen, els ocells piulen, els núvols eren esponjosos, hi havia futur, no era un pàmfil, i en aquell marc de blau anyil ressaltaven aquells fils lliures, llevat d’una penyora que maldestrament ballava al vent. Ui, si l’ha arreplegada i tot, es va dir somrient, però en baixar la vista una mica va albirar uns munts que li van fer cridar tot obrint la boca com en el quadre de Münch: Ai Déumeu, si ha estès sense pinces!

img_3790

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *