per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa anys -potser fins i tot una dècada- que, quan tothom jeu al llit ben adormit, ella es lleva, encén el quinqué, suca la ploma i escriu. No sap ben bé per què ho fa. A casa, mai no n’han volgut saber res, dels llibres, i, encara menys, d’omplir-los. Bé, no és ben bé així. Perquè sí que recorda, d’ençà que era ben menuda, sentir xerrar hores i hores l’avi i son pare de literatura. I, de vegades, s’hi afegia l’oncle Gilbert, que admirava devotament Sòcrates i Plató i aprofitava qualsevol excusa per citar-los. Era la mare que no llegia. Ni l’àvia. Ni la germana… Ni la tieta… I així va créixer ella: amb l’adoctrinament ferri que les dones, de lletres, no hi entenen futil.la.

Tanmateix, encara que sabia perfectament que no feia el que s’esperava d’ella, no va poder esquivar la temptació de la lectura, primer, i d’escriure, després. I no és pas que fos una heroïna. Tot i que va trencar els motlles, mai no va ser prou valenta per enfrontar-se a les convencions. Simplement, necessitava escriure. Gaudia escrivint. Cada dia, anhelava que el sol es pongués per poder reprendre el text de la nit anterior. Però les muntanyes de fulls i fulls anaven a parar sempre, irremeiablement, al fons dels seus calaixos.

Fins que un dia, l’oncle la va descobrir. La va renyar i la va humiliar. “Però que no veus que això no són coses de dones, beneita?” -li va etzibar mentre la fitava amb un somriure ple de commiseració. Al cap d’uns dies, però, va tornar a la seva cambra i va ser quan li va proposar el pacte.

Ara ja fa ben bé cinc anys que li publiquen les novel·les. I en el fons, tot i que l’orgull, de vegades, li protesta, el que li cou més no és pas que la glòria se l’endugui algú altre. No, no és això. Ella no sent la necessitat de passar a la història ni de transmetre el seu llegat a les generacions futures. Al cap i a la fi, està plenament convençuda que, en la literatura, ja estava tot escrit molt abans que ho fes ella. El que li pesa com una llosa i moltes nits li pren la son és no haver fet res per demostrar al món que el tiet no tenia raó.

A la Caterina Albert i a totes les dones que han hagut d’amagar el seu nom.

L’expressió no entendre-hi futil·la vol dir no entendre-hi absolutament res. És sinònima de no entendre-hi un borrall.