1021

per Maiol de Gràcia

Som en un tren, camí d’Amsterdam. L’Oddette dorm amb el cap repenjat al vidre, amb la boca oberta i el posat de confiança absoluta habitual, tingui els ulls tancats o no. Suposo que tot plegat té relació directe amb  la seva manera d’entendre la vida, amb la naturalitat vegetal  amb que xucla els fets que se succeeixen al seu davant. El dia que la vaig conèixer anava tan beguda com la resta, i tanmateix ja se li intuïa un domini serè i relaxat de la situació, una manera de ser poc donada a les elucubracions sense resultats.  Al llit va ser franca i feliç. I l’endemà vaig notar que alguna cosa dins meu s’havia aturat.

S’ha adormit just abans d’abandonar l’últim suburbi de París. Aleshores he agafat el mòbil i he remenat per la web. He acabat a la pàgina del meu bloc i he comprovat que portava mil vint-i-una visites rebudes en menys de cinc mesos. Tot seguit m’he dedicat a imaginar com deuen ser les persones que em llegeixen, què en deuen pensar, de tot plegat. Segur que hi ha qui em creu fals i retòric. D’altres deuen estar dubtant quin de tots els jos que he fet aparèixer  és l’original. Hi deu haver qui m’imagina amb una presència molt concreta -no m’he descrit mai, no m’agraden les descripcions físiques ni de cap altre tipus. D’altres només deuen estar esperant saber fins a quin punt m’acabo emmerdant.

Per ara només puc dir que aquest matí, mentre esmorzàvem, l’Oddette ha esmentant un bloc de pedra massissa arrodonida per la base pel pas mil·lenari de les aigües d’un riu. Jo li he parlat de les parets de fusta blanca de les cases del carrer principal de Sutter Creek. Ella ha parlat d’una roda de bicicleta penjada d’un pal de paller,  jo li he fet saber que Amsterdam és dues passes i mitja d’aquí.

Ella no hi ha estat mai. Jo fa anys que no la trepitjo. Els dos ens ho podem permetre i hem comprat els bitllets via internet.

Encara dorm.  Penjo això, tanco el mòbil i acluco els ulls.