Femme fatale, l’origen del mite

Venus Verticordia (Dante Gabriel Rossetti)

La bellesa de les dones pot espantar. Al segle XIX ja va prendre força a Europa la imatge de la dona destructiva i seductora alhora, demoníaca i atractiva alhora. És el que en francès es conegué com a femme fatale (dona fatal). En contraposició a aquesta iconografia, imperava la idea romàntica de la dona malaltissa i dèbil.

Dona malalta (Vasily Polenov)

Ofelia (1852), de John Everet Millais, representa l’ideal de dona victoriana que mor per l’amor d’un home.

Tanmateix, a Anglaterra, el mite de la femme fatale va estar propiciat, en part, per l’aparició de moviments feministes. Les seves peticions d’igualtat alteraren els valors de la societat puritana britànica. Aleshores els homes se sentiren amenaçats per la “nova dona”, que es veia capacitada per fer-ho tot. El temor envers el sexe femení també s’accentuà amb la proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.

El despertar de la consciència (William Holman Hunt), d’època victoria: la dona és una prostituta

Mentre tot això passava en els carrers, en els llibres autors com Nietzche o Schopenhauer exaltaven la superioritat de l’home, alimentant així actituds misògines. Els novel·listes, per la seva part, apostaren per personatges femenins adúlters, com Madame Bovary o Anna Karènina, que lluiten contra les repressions socials de la seva època. Els pintors també hi ficaren cullerada. Molts d’ells recrearen el mite de la femme fatale a partir de personatges del món antic: Helena de Troia, Pandora , Lilith, Salome, Judith o Dalila.

En totes aquestes representacions pictòriques les dones fatals responien a unes característiques físiques específiques. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos, pits abundants i, sobretot, una energia sexual incontrolable (vampirs sexuals) i una personalitat fascinant.