per Xènia Ribas @canetmar80

Barcelona, gener de 1716.

La Brusenda mirava encongida des de la llunyania com enderrocaven el barri de la Ribera per construir-hi la ciutadella. Tenia fred, molt de fred. No sabia si era el vent gelat del nord o el cor el que la glaçava.

Quan va començar el setge, tres anys abans, ella només tenia nou anys. Les bombes la terroritzaven més que la fam, més que els trets, més que cap altra cosa. Llavors la mare l’asseia al seu costat i l’estrenyia fort cap a ella, com quan li calmava els plors de la primera infantesa. Mentre l’acaronava, sempre li repetia:

– “Tranquil·la, filleta. No pateixis. Aviat passarà aquesta maltempsada i tot serà com abans de la guerra”.

En aquells moments, malgrat tot, es sentia segura.

Com enyorava la mare…

Aquella guerra li va prendre tot. La família. Els amics. La innocència. La ninesa. I quan es pensava que ja no podia perdre res més, també la casa.

Maltempsada vol dir mal temps o també un cas advers, una adversitat.

Per mancances del llenguatge, ni aquesta paraula ni cap de sinònima són útils ni suficients per designar els patiments que una guerra provoca als pobles.

Aquest és un plànol de Barcelona de 1715 que mostra el projecte de la ciutadella (banda dreta inferior amb forma d’estrella) i també la superposició sobre la trama urbana (amb la consegüent destrucció de la major part del barri de la Ribera).