07 Dic

Dietari 6. Crònica i exhumació

per Jordi de Miguel

25 de novembre

No em canso de llegir i rellegir “Te diría que fuéramos al río Bravo a llorar pero debes saber que ya no hay río ni llanto”, del poeta Jorge Humberto Chávez. Probablement una de les millors cròniques de la metàstasi de Ciudad Juárez (i de Mèxic, i d’allà on la violència s’ha fet pus, metàstasi)

Canta la ciudad en su negro color

Y en su hueco grande y hondo se escucha sólo el rumor de la palabra

La vida en su disolución y del amor la pústula

Se guardan en la poesía como basuras

La poesía es la tumba de todo

La poesía es el cadáver de la vida que algunos pasan cargando ante tu puerta

****

Els cronistes arriben tard. Per definició. La crònica és l’oposat a la notícia. Un cronista es pren el seu temps per veure i explicar. Hi insisteix sempre la periodista argentina Leila Guerriero. Ella que, per veure i explicar, arriba a Las Heras tres anys després de la misteriosa onada de suïcidis que van assolar aquesta petita població de la Patagònia petroliera. Ella, que el 2008 guanya el premi de la Fundación Nuevo Periodismo (FNPI) acompanyant l’equip d’antropologia forense argentí, buscant vida extraviada des de 1976.

El forense, el metge ansiós de vida o el testimoni nu que en descobreix les despulles. Una figura present al millor periodisme literari.

L’antropòloga polonesa Ewa Klonowski, acompanyant el seu compatriota W.L. Tochman entre les eixutes fosses de Bòsnia.

La camperola Rufina Amaya, testimoni de la massacre d’El Mozote, relatant l’assassinat de 900 (i el seu marit i els seus quatre fills) a la cronista Alma Guillermoprieto.

Kiyoshi Tanimoto, Hatsuyo Nakamura, Masakazu Fujii, Wilhelm Kleinsorge, Terufumi Sasaki i Toshiko Sasaki. Els supervivents d’Hiroshima que parlen a John Hersey.

Dante i el forense. La vida i la mort mediades.

La crònica és el cadàver de la vida que alguns exhumen als teus peus.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *