16 Dic

Estrip art

Candela

per Pilar Fernàndez

(L’acció transcorre en un bar-bodega portuari. És un entorn esquerdat, fosc, vell, marginal, polsós, amb solera. L’HOME i el NOI són asseguts a la barra en tamborets alts. Al davant hi tenen algunes ampolles de cervesa, buides, i a la mà una de plena. L’energia del jove contrasta amb l’aparent apatia del més gran.)

NOI: I tu què li vas dir?

HOME: Què volies que li digués? (Petita pausa) La veritat.

NOI: Però no en pots estar segur al cent per cent. Quantes coses no ens semblen evidents, òbvies, elementals, raonables, empíriques i tangibles, i al final res, acaben sent tot el contrari. Potser hi ha algun detall en la cronologia que se t’escapa.

HOME (Beu): En tinc la certesa absoluta.

NOI: No ho sé, hi ha alguna cosa que em diu que no és del tot impossible. Si les seves investigacions l’han duta fins a tu, alguna raó hi deu haver. Sembla una noia espavilada.

HOME: Et dic que és impossible. (Pausa) No sóc el seu pare.

NOI: Impossible és una paraula que no m’agrada.

HOME: No t’agrada. I com que a tu no t’agrada, la realitat s’ha d’adaptar als teus gustos. Em temo que la cosa no va així, noi.

NOI: Parlo de no rendir-se abans d’hora.

HOME: A l’evidència millor rendir-s’hi al minut 1.

NOI: Em refereixo a no donar per evidents coses que potser no ho són tant.

HOME (Fa un llarg glop de cervesa): Les coses són com són.

NOI (Es mira fixament l’HOME, abans de parlar): I la ciència, què hi diu?

HOME: De què parles ara?

NOI: De l’absurditat de menjar-se el coco quan hi ha un sistema per saber-ho amb tota la certesa del món.

HOME (Beu): No suporto la sang.

NOI: Una punxada de res.

HOME: No cal. No insisteixis.

NOI: Estic disposat a aconseguir els diners pel laboratori, si el problema és aquest.

HOME: El problema és que comences a fer-te pesat. (Beu) Es pot saber què en treus tu de tot això? Què pretens? Què vols que faci per ella?

NOI: Els finals feliços em poden, no puc fer-hi més.

HOME: Els tòpics llefiscosos, vols dir.

NOI: No et facis el dur, que a tothom li agrada que prevalgui l’amor.

HOME: Ah… És això… L’amor! Ella t’agrada! Te n’has enamorat!

NOI: Només la vaig veure ahir, quan et va venir a buscar. Una mica ràpid per enamorar-se, tot i que agradar-me em va agradar, i hi ha qui hi creu molt en l’amor a primera vista, o en la importància de la primera impressió…

 (Des de la segona frase, la xerrameca del NOI es van silenciant gradualment mentre la llum de l’escena es va fent cada vegada més tènue. L’HOME s’aixeca i es separa un parell de passes de la barra. El NOI segueix assegut. La llum baixa gairebé fins deixar l’espai a les fosques. Només un focus il·lumina l’HOME, que parla a una persona entre el públic.)

HOME: Sé perfectament qui és el teu pare, Candela. I no sóc jo. Amb la teva mare vam estar bojament enamorats, però d’aquella curta, apassionada i delirant relació no en va sortir cap filla. Ho sé. Tu vas arribar després, força després, quan jo ja feia més d’un any que havia fugit tan lluny com havia pogut. Jo ja era aquí, en aquest racó de món. Has seguit una pista equivocada i m’has trobat a mi. (Pausa, respira profundament) No ets la meva filla, aquesta és la veritat, però també és del tot cert que ets la filla que hauria volgut tenir, que estàs sola i que m’has buscat.

(La llum torna a pujar i l’HOME recupera el seu lloc a la barra.)

HOME (Beu el darrer glop de l’ampolla): Sortim? Encara deu ser de dia.

NOI (Mira les ampolles de cervesa, totes buides): Com vulguis.

(L’HOME deixa un bitllet damunt la barra, es posa la jaqueta i agafa el barret que fins ara havia reposat al costat de les ampolles. El NOI també es posa la seva jaqueta. Gairebé com en un joc de miralls, tots dos alcen les solapes de les seves jaquetes i avancen de costat i lentament cap el prosceni mentre parlen.)

HOME: Passejarem una estona i t’explicaré una història.

NOI: Acaba bé?

HOME: No ho sé. Però és d’amor, això segur.

NOI: Una història d’amor amb final obert?

HOME: Un final que potser és un començament.

NOI: I la noia, la Candela, hi surt en aquesta història?

HOME: Espero que sí.

(Fosc.)

 

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *