Però abans

per Maiol de Gràcia

M’empasso els licors de la nevereta i surto al carrer i et busco tot i saber que no et trobaré, que ja no hi ets, que te’n vas anar, que existeix l’opció que t’hagis mort -qui sap si no et vaig matar jo-, que ja només vius dins d’una capseta de vellut verd fosc i interior vermell carn, una capseta de música que de tant en tant obro per veure’t giravoltar al ritme d’un rèquiem trist de rastre tenebrós que observo atentament, convençut que algun dia perdràs el compàs, cosa que no passa des del dia que t’hi vaig entaforar i te’n vas anar, el dia que vas morir, el dia que vas renéixer amb el cos de ballarina sexagenària de muscles juvenils i mirada tèrbola que defujo tot tancant els ulls quan el gir ens confronta, que observo, intermitent, fins que ja n’hi ha prou i els tanco i m’adormo.

En cada ocasió dono mitja volta alcohòlica uns vint metres abans dels llocs estratègics. Així ho recordo tot i alhora me n’allunyo prudencialment. No torno a recollir les meves coses, no em fan falta. Dormo un parell d’hores a les escales de l’estació de França i pujo al tren.