07 Feb

Garrular

per Xènia Ribas @canetmar80

La Blanca i l’Helena baixen pel Passeig de Gràcia, tot vagant entre les botigues. Tot just han fet els divuit anys. Pantalons ajustats, camisa de ratlles i jaqueta de pell. Botes de taló d’agulla i mocadors lligats al coll. Arracades de perles l’una i amb l’ósset d’or l’altra. Bosses amb lletres i motius daurats. Un maquillatge fi, d’aquells que fan resplendir però no es noten. Tot de marca. Els cabells sí que són diferents: uns castanys clars amb metxes rosses i els altres d’un negre tan intens que sembla atzabeja. Això sí: totes dues llueixen una melena llarga fins als malucs perfectament allisada amb queratina.

La Vanesa puja per Passeig de Gràcia per fer un encàrrec. A mesura que s’hi va enfilant, li sembla que està entrant en una dimensió desconeguda. Aquesta gent… sembla que vagi a un casament – pensa. Ella porta uns texans descolorits com si els hagués caigut mitja ampolla de lleixiu per sobre i tan arrapats que li marquen un greix que amb prou feines té. Se li baixen una mica i se li veuen les calces. De vegades, fins i tot, es fa visible la part superior del cul i, quan se n’adona, es sent molt atractiva. Porta una caçadora plastificada de color daurat amb una lletra W enorme de color negre. Unes anelles gegants d’or a les orelles (bé, d’or, només en tenen el color, que, de fet, són quincalla). Unes vambes estrafolàries de mil colors amb els cordons platejats. Els cabells, tenyits de ros platí i de color panotxa, els duu recollits en una cua alta que subjecta amb un llaç gros amb estampat de lleopard. Els llavis pintats d’un vermell profund. I una piga dibuixada amb llapis d’ulls a la galta dreta, estil Marilyn.

A l’alçada del carrer de Mallorca, la Blanca i l’Helena es creuen amb la Vanesa. S’inspeccionen mútuament. Tenen totes tres si fa no fa la mateixa edat i això les encurioseix. De seguida, però, una ganyota mal dissimulada de rebuig es dibuixa a la cara de la Blanca.

– Quina garrula – diu a l’Helena, que somriu, i continuen passejant, tot garlant.

La Vanesa la sent però no diu res. En un primer moment, mira al terra i sent que les galtes li cremen lleugerament. Li ha sabut greu. Tanmateix, després alça el cap, treu pit i continua caminant mentre pensa, amb un petit somrís, que aquestes gates maules no saben pas amb qui s’han topat.


­­­­Garrular és un verb català ben simpàtic. Significa xerrar, garlar (és a dir, parlar de coses fútils, simplement, pel gust de parlar). I un garrulador o una garruladora és una persona que garrula, és a dir, que xerra pels descosits.

En canvi, garrulo i garrula, en el sentit en què apareixen en aquest petit relat, no figuren als diccionaris catalans. Ara bé, és evident que, quan la Blanca exclama “quina garrula”, no vol dir que la Vanesa sigui una garlaire sinó que està marcant una diferència entre elles, carregada d’un classisme odiós. És obvi que, en qualsevol idioma, hi ha paraules de significat amable i d’altres que no. Som nosaltres els que hem de decidir quan convé que les nostres cordes vocals esdevinguin armes destructives i feridores i quan no. Siguem conscients, però, que el mal ús d’una llengua afilada i punyent té uns efectes i unes conseqüències. Perquè no sempre ens toparem una Vanesa que tregui l’orgull. 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *