16 Feb

Rúfol

per Xènia Ribas Beltran

Es lleva a les set del matí. Es vesteix i esmorza a corre-cuita. Surt de casa cames ajudeu-me, com cada dia. I és que, com sempre, va tard. O potser és que els dies comencen massa d’hora, vés a saber. Quan obre el portal, deixa anar un sospir profund. Plou a bots i barrals i bufa un vent fort de mestral que la ben glaça. Fa rufa, molta rufa… I, per acabar-ho d’adobar, un cotxe li passa rabent pel costat i l’esquitxa. Torna a respirar fort, aquest cop exasperada. Si puja a casa per posar-se roba eixuta i les botes d’aigua, no arribarà a temps a la universitat…

La Roser no té l’edat típica dels estudiants. Ja passa de la trentena. Però fa un parell d’anys que va ser valenta i va escoltar els fantasmes interns que l’avisaven que no, noia, que això ni t’omple ni et fa feliç. I, conseqüent, va dir “adéu, senyor notari, començaré a estudiar restauració; ja l’aguantarà algú altre que jo ja n’estic fins al capdamunt”. I tal dit, tal fet.

Ara el seu dia a dia és esgotador perquè combina la carrera amb unes pràctiques al Museu d’Antropologia. I en els dies grisos com el d’avui, tot sembla més feixuc. De cop i volta, el cel l’eixorda amb un tro estrepitós seguit d’un llamp fulgurant. El mira i somriu. Els dies no són mai del tot rúfols quan persegueixes un somni.


La rufa és una tempestat de vent i pluja (o neu en àrees muntanyoses). I un dia rúfol és nuvolós, que amenaça amb rufa. 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *