Xitxarel·lo
En Jaume va deixar la Clara just tres mesos després d’haver tornat de Menorca.
– “Clara, això no funciona. Ja fa temps que no estem bé i…”.
I ella, atònita. “Que no estem…?”.
La realitat, però, és que quan es va reincorporar a la feina després de les vacances, en Jaume es va trobar una companya nova, l’Arlet, asseguda a la taula del costat. Al començament, varen ser uns cafès innocents a la màquina (d’aquells tan fastigosos i laxants). Després, dinars de carmanyola al parc, davant de l’estany dels cignes, que els miraven còmplices. D’aquí varen passar a treballar tantes hores com fos possible i, així, “ostres, que tard que s’ha fet… què et sembla si piquem alguna cosa?”. I, al final, feien l’amor compulsivament a qualsevol lloc, sentint una preferència especial pel lavabo del costat del despatx de la seva cap.
I tres mesos després, l’Arlet li va dir “Jaume, has de deixar la Clara” i ell la va deixar (“això no funciona, Clara…”). I des de llavors, tot ho varen fer a ritme de rècords: en un any i mig, varen anar a viure junts, es varen casar i varen tenir una nena, la Margarida (“com l’àvia materna, Jaume, això és innegociable…”), que era molt, molt dolça però també molt, molt ploranera. En Jaume, de vegades, si mirava enrere, es marejava amb tants canvis. Però sóc feliç – es deia cada vegada que el torturaven els dubtes. I cada cop, es marejava més sovint.
Un dia, passejava amunt i avall amb la Margarida (“vejam si s’adorm ja d’una punyetera vegada!”) i es va topar amb la Clara. El cor li va fer un bot. Es va posar tan, tan tens que va pensar que s’hauria de gastar tot el sou del mes en massatges. Ella se li va atansar, decidida.
– “Carai, Jaume! Quina sorpresa! Felicitats, tu! Òndia, mira que has fet feina, eh?” – li va etzibar, sense fer cap esforç per amagar el sarcasme.
– “Sí, mmm… Sí… Gràcies, Clara” – va tartamudejar.
– “De veritat, me n’alegro molt per tu” – li va dir, fregant-li les galtes amb dos petons forçats, mentre s’allunyava preguntant-se què diantre feia un xitxarel·lo com ell amb un nadó a coll. Potser, fins i tot, comparteixen els bolquers – va pensar, amb un somriure amarg als llavis.
Ell es va quedar allà plantat, com un estaquirot, amb la boca oberta mirant-la com s’allunyava. “Està preciosa” – es va dir.
Xitxarel·lo és un noi jove i inexpert (amb aquest significat, és sinònim de pipioli – en català, aquesta paraula acaba amb i –) i també una persona poc seriosa, no gens formal (amb aquesta accepció, és sinònim de baliga-balaga i de taral·lirot). Personalment, penso que, a més de tot això, en Jaume també és tot un calçasses.