Péixer
L’Adrià surt d’excursió amb la mare. El dia és fred però fa un sol radiant. El cel és d’un blau intens i l’herba fa olor de pluja. Li agrada molt voltar per la muntanya. Es sent lliure. De vegades, es recorda dels llibres d’aventures que llegeix i deixa volar la imaginació. Vés a saber què els pot passar. Aquell cau de conill pot ser perfectament un passadís secret camuflat. I aquella roca de la taca verda i amb el forat al mig necessàriament ha de ser un senyal que condueix al tresor.
L’Adrià no té germans. Per això, cada cop que van al bosc, s’imagina que es troben una bestiola qualsevol i se l’enduen a casa. I ja ho prova, ja. S’ha volgut emportar conills, tórtores, granotes, formigues i, fins i tot, escarabats. La mare ja n’està tipa, d’aquesta cantarella: “que pot venir amb nosaltres, mama? Si us plau…”.
Aquell dia, quan ja han deixat enrere l’ermita blanca, senten un soroll darrere d’uns matolls espessos. Sembla una mena de gemec o de plor.
– Espera’t aquí, Adrià – li mana la mare, entre estranyada i esporuguida –. Què seu ser això?
Ell no li fa cas i la segueix arrambat als pantalons. I allà, jaient mig amagat, hi ha un cadell de gos. És blanc, amb una taca marró i les orelles mig caigudes. Petaner. Al començament, els mira espantat però, de seguida, se’ls apropa remenant la cua, juganer. Fa tot de saltirons i, quan l’Adrià s’ajup, li llepa la cara.
– Oh, mama! Mira’l! És preciós! I guaita que amics que som! – diu rient.
– Sí, sí, fill.
– Mama, que podem…
– Adrià, no comencis! Va, vinga… Marxem!
– Però, mama, que no el podem deixar aquí tot sol, pobret! Que és molt petit…
– Adrià, fill! Que cada vegada és la mateixa història! Que ja en tinc prou d’aquest color!
– Mama, si us plau… Que és el meu amic. Que et prometo que em llevaré aviat cada dia per passejar-lo. Que el cuidaré. Que ens portarem molt bé. I que el paixeré, mama, de veritat que el paixeré!
– Adrià, prou! Que no pot ser… Va!
Aquell vespre, l’Adrià no pot dormir. La seva primera nit d’insomni.
Péixer significa fornir d’aliment donant el menjar a la boca (la iaia ha pascut el dinar al nét). També vol dir fornir d’aliment o pastura algú o alguna bèstia o bé pasturar. Aneu amb compte si el voleu utilitzar, que és verb amb una conjugació complicada…