por Xavi Ballester

Surto del despatx després d’un dia insuls com tots els dies insulsos al despatx. Arribo a la parada del bus que és com un embarcador abandonat per a mariners que han oblidat com es neda per tornar cap a casa. Al banc que algun dia havia estat groc hi ha una noia amb els cabells perfectament recollits en un monyo i que parla cridant pel mòbil:

-…saps a qui vaig veure l’altre dia? A la Carla, i no feia molt bona cara, la veritat. Em va dir que ha tornat amb en Joan, t’ho pots creure?, que van celebrar un sopar de reconciliació i després em va explicar una conversa que havia escoltat a la taula del costat. Es veu que era un matrimoni – o això li semblava a la Carla– que parlaven sobre una altra conversa que havien tingut amb una parella d’amics. La dona d’aquesta parella li va explicar al seu company que aquella tarda, asseguda en un banc de la plaça Joanic, en mig del guirigall de la canalla que omplia l’àrea de jocs infantils, un home negre molt negre, d’aquests negres minerals, obscurs com la nit, prim i esvelt com un pi, amb uns braços llargs que quasi li arribaven als genolls i que es balancejaven al ritme de les seves passes llargues i pausades, va travessar la plaça i, per un instant, el temps va semblar aturar-se. Si noi, així parlava la tia, “No vull que pensis que es tracta de cap comentari racista”, es veu que li va dir la dona aquella al seu company, “però quan veig negres com aquell negre percebo que l’home pertany al regne animal”, això ho deia la tia aquella, eh, no ho dic jo, i després va dir que va dir alguna cosa semblant a “ho dic pels seus moviments elegants, gràcils i, alhora, harmoniosos”.  La dona es recreava en la seva descripció: “Realment aquell home negre semblava una girafa negra, tenia un comport naturalment aristocràtic, del qui se sap part de la immensitat de la natura, es desplaçava amb l’airositat d’un cérvol”…si, si, es veu que va dir cérvol, però jo diria que a la sabana no hi ha cérvols, jo quan sento sabana m’imagino lleons i guepards, tu no? Bé, és igual, la dona seguia extasiada en la contemplació del negre: “tenia una mirada penetrant que vigilava amb calma però amatent la seva cria i, al mateix temps, escrutava el seu entorn per preveure qualsevol perill…en canvi, els blancs, els nostres homes blancs semblen cucs pelats”, es veu que va dir la tia-

La noia del mòbil calla durant uns segons mentre escolta el seu interlocutor o interlocutora. Després diu o, millor dit, crida:

– …doncs això no ho sé, tia, la Carla no em va especificar si era un massai, per què m’ho preguntes? Quina importància té això? Ja t’he dit que era una conversa que havia mig escoltat en una de les taules del restaurant…Com? No, no era la Carla la qui havia vist el massai, ni tampoc la dona de la taula del costat, era una amiga de la dona de la taula del costat…Què? És clar que t’estimo, amor, Com? És clar que no, amor meu, que no et dic, però què dius, ara? Com? Ara? D’acord: no, no crec que siguis un cuc pelat…-

Llavors arriba l’autobús, pujo i no puc escoltar res més. Sec en una finestra i a través del vidre veig la noia que segueix enganxada al mòbil però no puc distingir si riu o plora. L’autobús arrenca. Em giro. A la noia se li ha desfet el monyo.