06 Abr

Planeta

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia té una reunió amb en Marc, el pare de la Júlia. Ja fa dies que l’espera amb candeletes. És tan atractiu… El cap de setmana, fins i tot, va anar a comprar-se un vestit. I, avui, quan ja s’acosten les cinc, es repassa el maquillatge d’amagatotis dels nens.

Quan arriba, el fa passar amb el seu posat més simpàtic. Es mira dissimuladament en un mirall i troba que està preciosa. Comença a parlar: “la Júlia avança a bon ritme, com sempre”; “és molt bona nena”; “juga amb els altres nens de la classe, amb tots (hi va haver aquell incident aïllat amb l’Adrià però no va ser ella qui el va propiciar)”; “bé, potser és una mica manaire”, i bla bla bla. En Marc fa cara de content mentre sent tots aquests elogis de la seva filla. N’està molt. I la Sílvia no pot evitar que això l’entendreixi. Passa tantes hores sol, aquest home… – barrina. I se li encén el desig irrefrenable de cuidar-lo i d’estar amb ell.

Quan ja acaben la reunió, en Marc li pregunta pel llibre que llegeix, que té a sobre de la taula.

– “Bé, la veritat és que, per a mi, el títol és insignificant. És l’autor… És que jo sóc fan d’en Cabré, saps? Va més enllà de la novel·la. És la forma que té d’escriure, la cura i la mestria en el desenvolupament dels personatges… És tot plegat, el conjunt. No sé ben bé com explicar-t’ho però, en definitiva, és ell”.

I, ostres, és llavors quan s’emporta la sorpresa. A en Marc també li fascina en Cabré! Enceten una conversa apassionant sobre Jo confesso, primer, i sobre la literatura en general, després. Hi estan tan immersos que els han de venir a avisar que l’escola ja tanca.

La Sílvia sent que se li està acabant l’oportunitat perquè qui recull habitualment la nena és l’avi Pere i, sense pensar-s’ho, es llença de cap a la piscina – què et sembla si anem a fer el got? –. Prenen unes cerveses. Després fan un mos. I acaben fent l’amor apassionadament a casa de la Sílvia. Després de l’orgasme d’ell i el quasi orgasme com sempre d’ella (com li costa, mare meva… sort de la seva perícia manual i de la del vibrador), en Marc l’abraça. A la Sílvia li sembla que toca el cel amb la mà. I pensa, mig enriallada, que, realment, les històries d’amor complicades són la seva planeta. La imaginació li vola desbocada i conclou que sí, que ella seria una bona mare per a la Júlia.

Quan en Marc marxa, ja res no li fa tanta gràcia.


Planeta, en femení, és el destí o el curs predestinat de la vida de cadascú.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *