Planeta
La Sílvia té una reunió amb en Marc, el pare de la Júlia. Ja fa dies que l’espera amb candeletes. És tan atractiu… El cap de setmana, fins i tot, va anar a comprar-se un vestit. I, avui, quan ja s’acosten les cinc, es repassa el maquillatge d’amagatotis dels nens.
Quan arriba, el fa passar amb el seu posat més simpàtic. Es mira dissimuladament en un mirall i troba que està preciosa. Comença a parlar: “la Júlia avança a bon ritme, com sempre”; “és molt bona nena”; “juga amb els altres nens de la classe, amb tots (hi va haver aquell incident aïllat amb l’Adrià però no va ser ella qui el va propiciar)”; “bé, potser és una mica manaire”, i bla bla bla. En Marc fa cara de content mentre sent tots aquests elogis de la seva filla. N’està molt. I la Sílvia no pot evitar que això l’entendreixi. Passa tantes hores sol, aquest home… – barrina. I se li encén el desig irrefrenable de cuidar-lo i d’estar amb ell.
Quan ja acaben la reunió, en Marc li pregunta pel llibre que llegeix, que té a sobre de la taula.
– “Bé, la veritat és que, per a mi, el títol és insignificant. És l’autor… És que jo sóc fan d’en Cabré, saps? Va més enllà de la novel·la. És la forma que té d’escriure, la cura i la mestria en el desenvolupament dels personatges… És tot plegat, el conjunt. No sé ben bé com explicar-t’ho però, en definitiva, és ell”.
I, ostres, és llavors quan s’emporta la sorpresa. A en Marc també li fascina en Cabré! Enceten una conversa apassionant sobre Jo confesso, primer, i sobre la literatura en general, després. Hi estan tan immersos que els han de venir a avisar que l’escola ja tanca.
La Sílvia sent que se li està acabant l’oportunitat perquè qui recull habitualment la nena és l’avi Pere i, sense pensar-s’ho, es llença de cap a la piscina – què et sembla si anem a fer el got? –. Prenen unes cerveses. Després fan un mos. I acaben fent l’amor apassionadament a casa de la Sílvia. Després de l’orgasme d’ell i el quasi orgasme com sempre d’ella (com li costa, mare meva… sort de la seva perícia manual i de la del vibrador), en Marc l’abraça. A la Sílvia li sembla que toca el cel amb la mà. I pensa, mig enriallada, que, realment, les històries d’amor complicades són la seva planeta. La imaginació li vola desbocada i conclou que sí, que ella seria una bona mare per a la Júlia.
Quan en Marc marxa, ja res no li fa tanta gràcia.
Planeta, en femení, és el destí o el curs predestinat de la vida de cadascú.