D’allò que no es pot callar, millor parlar-ne

                                                             Puchberg, 1923

per Sebastià Jovani

Sí, en efecte: el silenci. La broma sense presència que rau extramurs de totes les coses que mostren una bona disposició a vestir-se amb el tratjo entallat de la circumspecció lògica. Tratjo sargit amb un teixit ferm i dúctil, idoni tant per a èpoques de calitja i xafogor com per a estacions dominades pel fred (rares vegades però hi glaça, per ací) i les ràtzies de vents incòmodes. El patronatge que s’inscriu damunt les línies discontínues que serviran per a marcar els doblecs i aïllar tot allò sobrer és bellament analític: un sedàs d’ordenacions numerològiques i enfilalls propositius. Un eviscerament implacable que destria pells i manyocs greixosos i enfila amb determinació vers la carcanada. I, enllestida la taxonomia, un cop enllustrats els dits cervellencs amb les espurnes de coàgul sagnós i el dol translúcid de la pellofa, al defora ja només el silent silenci. La callada blanor de tot allò que, no havent-se estarrufat com tocava damunt la taula de viviseccions, resta per allà, surant inescrutable als banys termals de la cosa-en-sí, tota ella intimíssima i esmaperduda. D’acord. No en parlem, si no ho voleu. Mutis. Com si no hi fos. Però, a l’espiral que sustenta el llombrígol del cervell, a les rotondes de la corona mental que limita amb la perifèria boscosa del pur anar fent animalot, no puc deixar de preguntar-me el que de ben segur no hauria: si he esmerçat tanta lletrota, tanta efígie numerària i destil·lació lletrista… si he desplegat damunt del sobretot argumentari tanta i tanta frisor per captenir i prémer fort el corriol que lligui tot el que, en nom del senderi, hauria de pasturar als defores de la parla… no fóra potser aquest treball formiguerívol, el seu rau-rau incansable, una mostra fefaent de què, precisament, PRECISAMENT, no es pot deixar de garlar de qualsevulla andròmina, estigui aquesta rumiant al foravial immediat del nostre jardinet o grimpant a la llunyania, cruspint rostolls i ferramentes als sortints dels singles més pronunciats? Com puc dir que no vull dir allò que no tinc intenció de dir si no és precisament dient allò que caldria no dir-se i, per tant, des-dient allò dit en virtut del que hauria de no haver mai ser dit? El dir és com un cap de família sapastre que es desintegra a cada nova vindicació pública que fa de la seva potestat mentre la canalla el fita de reüll amb aquella commiseració infantil tan cruel i que és en el fons l’avantsala de la defenestració irressoluble dels vincles sanguínico-familiars? No seria descartable que un cul-de-sac tan foll com aquest fos el que m’hagués dut a renunciar a rentes parentals i a fer-li un gest groller al bon d’en Russell just quan, donant-me l’esquena, buscava un cendrer amb prou solvència lògica com per abocar-hi els esputs i les filagarses del seu P(am) V P(ipa) in the mood of Cambridge? I llavonsis, què? Q? O sia, P®Q V Qè? Van maldades per a fer-ne un congriat silenciós, de tot plegat. Arraulir-se dins la clotxa de l’estrictament enunciable acabarà tal volta exigint una tempestuositat verbal, encara que sigui per a mantenir sota control les directrius de la quarentena i a la llarga bé pugui ser que aquesta tempesta desemboqui en una tamborinada carregada d’electricitat lingüística, llampegant mots i fonemes aquí i allà, descarregant inevitablement el fruit calamarsós (perquè algun mot gebrat potser sí acabarà donant-s’hi) d’un cúmul de pressions a l’atmosfera del pensar a les que cal obrir la porta de l’embassada, tard o d’hora. Al cap i a la fí els límits de la parla, com els del meu món, són fungibles i alhora es refan amb l’impetuositat gairebé erotitzant d’un somnieig sintetitzat en pur afer energètic. Com més hi penso -ja que, fet i fet, no he deixat mai de pensar, fos en això o en el seu oposat o ensems en una versió paradoxal del mateix problema, incloent-hi la més terrible de les faccions hipotètiques- més m’hi sento empès. Es tractarà tal vegada d’una qüestió moral, d’una obligatorietat performativa, això de dir fins a l’extrem del dir el que no hauria de dir-se i en conseqüència des-dir el dir fins sotmetre’l a la beatitut mística de l’autosollevament? Val a (dir) que, tot i que no fos així, valdria la pena assajar-ho, només per topar-se un matí amb el semblant irat, més rugós i eixut encara, del bo d’en Russell tractant en va, tot estenent el seu mostrari simbòlic damunt l’empedrat del campus, de trobar una explicació positiva a aquest desfici de sospitós tarannà llibertari.