24 May

“John Ford a París”, Capítol 41

per Maiol de Gràcia

Merde…

Admiro les gàrgoles de la catedral de Notre Dame, trepitjo una merda de gos gran i llefiscosa, perdo l’equilibri enrere mentre avanço sense voler cap a un  guiri gros, blanc i suat, que porta el mòbil mig penjant de la butxaca dels shorts perquè aquests li van tan ajustats que no donen per a més, i m’hi estampo inevitablement, cosa que fa que el mòbil li caigui a terra i m’acusi en un idioma viquing d’alguna cosa que no entenc però que jo, i tots els que ens envolten, inclosos els segurates de la porta de la catedral, traduïm per: lladre de merda m’has tractat de fotre el mòbil amb la típica excusa de lladre romanès que es basa en que has trepitjat una merda de gos a la porta de Notre Dame.

Davant d’ai, tal falsa acusació, no em queda més remei que tractar d’explicar-los l’error mentre els ensenyo les marques de la trepitjada fatal tot aixecant la bamba ostensiblement, de manera que les restes, encara líquides, de la diarrea, s’escampen, com petits dibuixos repartits amb gràcia fugaç i divina, pels fúcsies, grocs llampants, verds poma i d’altres altisonàncies de tal ai caire, de la roba dels viquings, que cada vegada em miren amb més odi, fàstic i superioritat.

Com que domino el francès a la perfecció, opto per demostrar la meva innocència als segurates que han abandonat la porta i s’han aproximat  fins a la rotllana de guiris que m’acusen de tots el mals del món. Després d’escoltar-me set segons em demanen que calli d’una puta vegada i que foti el camp abans que allò es converteixi en un camp de batalla absurdo-racista de pa sucat amb oli.

Mentre me’ls escolto, sorprès i agilipollat, vaig fent que sí per si de cas mentre sento com no massa més enrere es comencen a imposar els insults contra els turistes i contra els estrangers en general, cosa que em fa pensar que començo a entendre el que m’estaven provant de dir  els segurates, i que, erròniament,   donava per racisme dels guiris cap a mi i no dels autòctons cap els guiris i estrangers en general.

Un merder, vaja, perquè de sobte volen coses. Llaunes, ampolles de plàstic primer i de vidre poc després. Una sabata, un encenedor petit, un de gran, un encenedor de la mida d’un ipad. Un ipad. Els segurates, nerviosos, es retiren rere la porta de la catedral i la tanquen. Suposo que fan les trucades pertinents perquè poc després ja se senten sirenes de policies i bombers i ambulàncies. Al bell mig de l’acció m’agenollo entre la colla de viquings histèrics que recullen tot allò que els tiren i ho retornen amb més força i punteria. Entre cames peludes, burilles de cigarretes i cagades seques d’ocell, distingeixo les restes encara líquides de la merda de gos just quan estic apunt d’arrepenjar-hi una mà.

I mentre l’evito amb maestria d’entès en el tema, passa la cosa. Mentre l’evito es fa un espai impossible al meu voltant i un sol crit viquing creua la meva minúscula perspectiva de la vida d’un cantó a l’altre. L’espai es fa gran i em permet allunyar-me encara més de la merda de gos i aixecar-me tot d’una mentre alguna cosa demoníaca s’estavella contra la cagarada i fa retronar la catedral sencera, la ciutat sencera, el món i part de l’univers sencers, durant tres o quatre segons llargs com un dia sense pa, tot just abans de partir l’illa en dos i fer-nos caure tots pel forat resultant.

Només sobrevisc jo i un tros de tifa que, inesperadament, sap nedar.

Quan arribo a bon port li pregunto a un gendar-me què ha causat una desgràcia d’ai tal dimensions. I ell, molt afrancesat tot ell, assenyala cap a la teulada de la Catedral i diu:

– Cela:

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *