08 Jun

Aclofar-se

per Xènia Ribas Beltran

Són les tres del matí. Obre els ulls sense esglaiar-se del tot. El crit de la blokova la treu d’un son tan i tan lleuger que sempre dubta si realment ha arribat a dormir o no. La veritat és que aconseguir-ho és pràcticament impossible. El fred insuportable. Compartir un “llit” minúscul amb dues o, fins i tot, tres companyes. Els polls i les puces que se les mengen vives. Aquesta roba rasposa, incòmoda i bruta feta dels seus cabells i dels de les altres deportades… Si no fos per l’esgotament, per la fatiga, creu que no serien capaces d’aclucar mai els ulls.

A les quatre, les fan sortir fora del barracó per fer l’appell. En diuen així perquè, teòricament, fan un recompte de les preses però, a la pràctica, les tenen hores i hores formant sota les temperatures gèlides de Ravensbrück. L’hivern de 1939, quan fugia cap a l’exili i deixava enrere Catalunya i la joventut, pensava que no patiria mai més tant de fred. I ara sent que la gelor, el cansament i la tristesa la posseeixen i la consumeixen. De vegades, li agradaria deixar-se vèncer. Tancar els ulls i aclofar-se de mica en mica sobre la neu, desmaiada. Les guàrdies la cosirien a cops de fuet o li llançarien els gossos al damunt. La matarien i, així, alliberada, ja no hauria de veure més fins a on pot arribar la crueltat i la malesa humana. Però no ho fa. Ha d’aguantar. Resistir. Algun dia guanyaran i el món, gràcies a la lluita, serà millor. Serra les dents, respira a fons i obre bé els ulls, ben ferma. Sense que la vegin, sosté una companya que està a punt de caure. Ho ha de fer. I ho van fer. Per tu. Per mi. Per nosaltres. Per tothom.


A la Neus Català i a totes les deportades (les oblidades dels oblidats).

Aclofar-se vol dir deixar-se anar fins a asseure’s sobre les cames (el vaig escanyar i, sense aire, va començar a aclofar-se). També significa deixar-se anar en el seient amb tota comoditat.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *