Rabejar
Entorn seu només veu el color taronja amb algun punt rogenc. És una tonalitat que sempre l’ha encisada. Tota la vida encapritxada d’aquests tons i ara… Recorda nítidament que un dia, quan era ben menuda, va creuar el camí dels afores del poble i va penetrar al bosc perseguint una papallona d’un color carabassa pàl·lid, també amb punts vermells. Els pares la varen ben esbroncar. I és que, de fet, quan la varen trobar, es rabejava en un gorg del riu d’aigua cristal·lina i límpida, tota nua. La corrent li acariciava el cos, amb un pessigolleig suau, i ella, per primer cop, es va sentir lliure. Durant els anys, no ha deixat mai de fer-ho. Presonera d’una forma de vida que, entre tots, li han imposat, sap perfectament que només allà pot ser ella. És el seu petit oasi. Al toll, és l’únic lloc del seu món on el seu destí li pertany de forma total i absoluta. És l’ama de la seva pròpia existència.
En definitiva, aquell espai és el que sent que li ha donat la vida. I, paradoxalment, també és el que li ha portat la mort. En el fons, sí que sabia que, de vegades, la seguien i l’espiaven. Això no l’aturava pas en el seu propòsit. Al contrari. En el seu jo més intern i profund, s’havia de confessar que, fins i tot, li proporcionava plaer sentir-se observada. Sempre era igual: es despullava, entrava a poc a poc dins de l’aigua gelada i, quan ja s’hi havia capbussat, bracejava fins a acabar panteixant. Aleshores, s’estirava damunt de la roca ataronjada amb els extrems curulls de molsa i deixava que els rajos de sol l’eixuguessin de mica en mica. Després, es tornava a vestir parsimoniosament i tornava cap al poble, tot taral·lejant alguna cançó qualsevol que li venia al cap. Sempre era igual. Sempre era igual fins aquell dia. Quan va deixar enrere el bosc i va creuar el camí que menava al poble, va veure una munió de gent que la mirava fixament, amb uns espurneigs de ràbia en uns ulls que li van semblar de color carabassa. Va sentir, esfereïda, que la por li dominava el cos sencer quan varen començar a cridar-li “bruixa!, bruixa!”.
Entorn seu només veu el color taronja amb algun punt rogenc. Es prova de moure però està ben lligada al pal. Nota una calor insuportable. El fum no la deixa respirar. Es desmaia just quan les flames comencen a devorar-li el vestit taronja.
Els veïns tornen a casa, tranquils. Ja ha desaparegut la causa que els ha portat tantes misèries. La pesta, les males collites, la fam i la guerra, bé que les ha hagut de causar alguna cosa. Al cap i a la fi, aquella piga vermellosa que tenia l’aixella esquerra era una prova irrefutable del seu pacte amb Satanàs. A partir d’ara, tot anirà bé. El poble, per fi, resta en pau.
Rabejar vol dir banyar o banyar-se i també ficar una cosa o tenir-la estona dins l’aigua en moviment perquè quedi ben mullada. A més, també significa complaure’s a prolongar allò en què hom troba una satisfacció (en aquest sentit, és sinònim d’acarnissar i del verb castellà “ensañar”).
Finalment, rabeig és l’acció de rabejar o de rabejar-se; el lloc d’un riu, etc., ideal per a rabejar-s’hi o banyar-s’hi; el lloc o vorera on es desfan les onades, i l’aigua que baixa o s’agita amb força.