per Xènia Ribas Beltran

És a la cuina fregant els plats del sopar quan, de sobte, sent el plor. Primer és molt fluix, gairebé imperceptible però, a poc a poc, el volum va pujant fins que ja és un lament punyent. S’eixuga les mans amb el drap, es treu el davantal i cuita cap a l’habitació. El bram augmenta quan la nena s’adona que s’obre la porta. Pobreta, ja fa dies que està ben empiocada… Li toca el front, que ja comença a bullir. Només faltava que, a sobre, hagués agafat el virus de panxa. “Mama…”, xiuxiueja i se la mira amb els ulls molt oberts, com requerint-li que fes alguna cosa. Ella l’acarona, li posa un mocador humit al front i li canvia el bolquer. La criatura es va calmant i, al cap d’una estona, es torna a adormir. És llavors que s’asseu al balancí que hi ha al costat del bressol i comença a recordar. No sap ben bé per què però li vénen al pensament aquelles discussions amb sa mare, en què ella adolescent i sostenint un discurs feminista barat afirmava i reafirmava que no, que no tinc CAP intenció de cuidar els fills i ocupar-me dels quefers de casa JO SOLA. Que qui estigui amb mi HAURÀ d’assumir que això és cosa de l’home i de la dona. O encara millor: no haurà d’assumir res perquè ho durà incorporat com una màxima inqüestionable. I la mare la contemplava serenament, com qui s’enfronta a un arravatament primerenc i després ja es toparà amb la realitat de la vida. De vegades, callava i, simplement, somreia lleument i ella no era capaç de desxifrar-ne el motiu. D’altres, li deia amb veu suau i molt fluixeta, quasi sospirant, “però, filla, que no veus que això són coses de dones?”. I ella s’enfurismava. Aleshores, comença a pensar en quan va fer els vint-i-vuit i va anar a viure amb en Rafel. Recorda nítidament aquell dia que va penjar un parell de quadres i va instal·lar una làmpada. Es va sentir tan orgullosa de si mateixa… Havia demostrat que era capaç de fer -i de fer-ho molt bé, per cert – les tasques que tradicionalment es relacionen amb els homes. I ara, set anys després, es troba que els seus ideals feministes ferotges s’han tornat mansuets i que ella s’encarrega de gairebé tot – tasques catalogades com a masculines i tasques catalogades com a femenines-. I ell, com a molt, va a comprar o a passejar el gos quan no ha d’anar al gimnàs o quan la nena plora massa. Esguarda la petita, que ja dorm profundament, i li diu també en veu suau i fluixa, quasi imperceptible “sí, Abril, sí; en això s’ha convertit el feminisme de ta mare”. Algun cop, quan es mor de gana i, pel que fa al dinar, el més calent està a l’aigüera, fa un parell de truites. El son de la nena és tan plàcid… “Tant de bo tu et sàpigues fer respectar i no abaixis els braços”. “Tant de bo que tinguis prou persistència per plantar cara als rols establerts”. “Tant de bo trobis sempre la força per quadrar-te i dir per aquí no passo”. De vegades, quan la veu fatigada, despara la taula. “Tant de bo que em miris i pensis no, mare, no. Jo no penso pas seguir el teu exemple”. “Tant de bo que reneguis de mi i d’això que veus en aquesta casa, filla meva”. “Tant de bo que…”.

L’ELIONOR

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: <<sí, senyor>> i <<bones tardes>>.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: <<sí, senyor>> i <<bones tardes>>.

Miquel Martí i Pol

Pioc (o cloc-piu), a banda de gall dindi i pollastre, també vol dir malalt. Així doncs, empiocar-se és posar-se pioc o malalt.