Pioc
És a la cuina fregant els plats del sopar quan, de sobte, sent el plor. Primer és molt fluix, gairebé imperceptible però, a poc a poc, el volum va pujant fins que ja és un lament punyent. S’eixuga les mans amb el drap, es treu el davantal i cuita cap a l’habitació. El bram augmenta quan la nena s’adona que s’obre la porta. Pobreta, ja fa dies que està ben empiocada… Li toca el front, que ja comença a bullir. Només faltava que, a sobre, hagués agafat el virus de panxa. “Mama…”, xiuxiueja i se la mira amb els ulls molt oberts, com requerint-li que fes alguna cosa. Ella l’acarona, li posa un mocador humit al front i li canvia el bolquer. La criatura es va calmant i, al cap d’una estona, es torna a adormir. És llavors que s’asseu al balancí que hi ha al costat del bressol i comença a recordar. No sap ben bé per què però li vénen al pensament aquelles discussions amb sa mare, en què ella adolescent i sostenint un discurs feminista barat afirmava i reafirmava que no, que no tinc CAP intenció de cuidar els fills i ocupar-me dels quefers de casa JO SOLA. Que qui estigui amb mi HAURÀ d’assumir que això és cosa de l’home i de la dona. O encara millor: no haurà d’assumir res perquè ho durà incorporat com una màxima inqüestionable. I la mare la contemplava serenament, com qui s’enfronta a un arravatament primerenc i després ja es toparà amb la realitat de la vida. De vegades, callava i, simplement, somreia lleument i ella no era capaç de desxifrar-ne el motiu. D’altres, li deia amb veu suau i molt fluixeta, quasi sospirant, “però, filla, que no veus que això són coses de dones?”. I ella s’enfurismava. Aleshores, comença a pensar en quan va fer els vint-i-vuit i va anar a viure amb en Rafel. Recorda nítidament aquell dia que va penjar un parell de quadres i va instal·lar una làmpada. Es va sentir tan orgullosa de si mateixa… Havia demostrat que era capaç de fer -i de fer-ho molt bé, per cert – les tasques que tradicionalment es relacionen amb els homes. I ara, set anys després, es troba que els seus ideals feministes ferotges s’han tornat mansuets i que ella s’encarrega de gairebé tot – tasques catalogades com a masculines i tasques catalogades com a femenines-. I ell, com a molt, va a comprar o a passejar el gos quan no ha d’anar al gimnàs o quan la nena plora massa. Esguarda la petita, que ja dorm profundament, i li diu també en veu suau i fluixa, quasi imperceptible “sí, Abril, sí; en això s’ha convertit el feminisme de ta mare”. Algun cop, quan es mor de gana i, pel que fa al dinar, el més calent està a l’aigüera, fa un parell de truites. El son de la nena és tan plàcid… “Tant de bo tu et sàpigues fer respectar i no abaixis els braços”. “Tant de bo que tinguis prou persistència per plantar cara als rols establerts”. “Tant de bo trobis sempre la força per quadrar-te i dir per aquí no passo”. De vegades, quan la veu fatigada, despara la taula. “Tant de bo que em miris i pensis no, mare, no. Jo no penso pas seguir el teu exemple”. “Tant de bo que reneguis de mi i d’això que veus en aquesta casa, filla meva”. “Tant de bo que…”. Leer más
