11 Oct

“John Ford a París”, Capítol 50

per Maiol de Gràcia

L’ENTREVISTA

El paio era un metralleta. Se t’asseia al costat i et menjava l’orella i tu només volies desaparèixer. T’explicava batalletes de pinxo de barri transportades al món laboral i bevies tot el que et queia a les mans i només desitjaves que els efectes de l’alcohol et desconnectessin d’aquella pantomima descomunal.

Sempre deia el mateix. Tenia els collons pelats de solucionar les merdes de la feina, per això no calia que patíssim. Només havíem de seguir-li el joc i fixar-nos bé en com anava el tema, com es movien ell i la seva gent. Encara aprendràs alguna cosa de la vida, em repetia sovint.

I jo no podia deixar de pensar en el fàstic que em feien ell i tots els cabrons com ell que m’estaven amargant la vida. Però havia de fer com qui no sap de què va la cosa perquè m’hi jugava la feina. Em costava un ou, perquè no volia passar per un idiota del seu nivell, un puto carallot que se’n vanagloria davant del món com si  allò el convertís en un paio simpàtic i no en el subnormal que era, en el monstre de les cavernes inculte que era.

I aleshores arribava el divendres a la nit. Tocava sopar pagat pel client de torn i l’havies d’aguantar mentre somreia convençut que el seu espectacle final l’enlairava  als altars de la teva joventut. Se sentia a gust escoltant-se. Reia com un porc mentre desplegava la seva estupidesa egocèntrica i endrapava com una truja. Després teníem les copes i les putes pagades, com si fos cosa seva i no d’algun dels clients als quals havia preservat d’uns quants anys de presó.  Mentre durava el sopar no em deixava en pau ni un segon. Fes-me cas i veuràs, que encara ets molt jove i no en tens ni puta idea. La vida s’ha de viure a tot drap, collons. Si sabessis les festes que ens hem estat fotent amb aquests des dels vuitanta, fliparies. Era l’època del Clímax, de les olimpíades i les ties totes d’aquí. Res de colombianes ni de russes esperpèntiques: totes del sud, morenes i mal parlades. Unes farres irrepetibles. No m’estranya que seguim així de ben plantats. A  punt de la jubilació però amb la polla sempre en peu de guerra.

I amb el fàstic per bandera em bevia tot el que em posaven al davant i agafava unes turques impresentables. Cada divendres era la mateixa cantarella dels putos dies de glòria i només l’alcohol n’esvaïa el significat entre la resta de remors que ja no m’interessaven perquè en els nassos de la resta de comensals s’hi dibuixaven milers d’afluents de l’Amazones i m’entraven unes ganes boges de riure i taral·lejava cançons de taberna i tots els de la taula em miraven amb cara de: mira el passerell aquest, ja torna a anar torrat com en cada sopar, i jo reia més fort encara davant la seva incapacitat per comprendre la més mínima merda, em  feia creus de la meva superioritat envers tota aquesta colla de morts vivents mentre ell seguia xerrant i xerrant, sense defallir ni un sol segon.

Si és que avui en dia no sabeu ni beure, collons. Amb la merda que portes a sobre com se t’ha d’aixecar després? Nosaltres ens fotíem els cubates de dos en dos i com si res, un rere l’altre i vinga riure i follar. Res de gintònics de marca ni “mariconades” per l’estil: gin Larios i Coca-cola tota la nit. El matí següent uns picors de cul espectaculars, això també. Però ja em diràs. El puto paradís. A l’estiu sortíem cada dia. Recordo en un apartament a Blanes. Estàvem el Paco, el Lluís, jo i el Matías, que amb cent quilos a cada cuixa es xuclava els cubates de tres en tres i menjava per quatre. Fotia molta calor i, una nit, de tant suar alcohol, se li van escaldar les cames. Després va ser incapaç d’avançar dues passes. Hòstia si vam riure. Va haver de plegar abans i tornar en taxi, però no recordàvem el nom del carrer ni el pis en què estàvem i no sé com va acabar tot plegat. Diria que es va fotre a dormir en pilotes a la platja i li van robar la cartera o alguna cosa així. ¿O això va ser en una altra ocasió? És igual. El Matías, un artista. Al final li va donar un atac de cor, és clar.  Es fotia de tot i endrapava com tres lluitadors de sumo. Els metges li van aconsellar que afluixés una mica, que en deixés una mica pels altres, però jo no el vaig veure mai refrenar-se un pèl. Va arribar un punt que venia a les reunions fet un fàstic, amb unes camises llardoses en què s’encabia per casualitat. Feia angunia de veure. Les corbates l’escanyaven. Suava fins i tot quan a fora queia el puto diluvi. Podia fotre un pet com un aglà en qualsevol moment. No era bonic de veure, ja t’ho dic ara. El Sr. Massens va decidir deixar-lo a l’oficina. Es veu que tenia  contactes per part de la dona i això el va ajudar. Però va ser pitjor: tot el  dia assegut en una cadira engolint el que li caigués a les mans. Un matí ens el vam trobar estirat a terra, mort amb un phoskito a la mà. La calaixera estava oberta i vessava de revistes marranes i paperetes de coca. Tenia la polla fora. S’estava masturbant mentre menjava un phoskito. Un crack, el Matías.

No callava mai. I quan em veia molt passat, m’entaforava en un taxi i em convertia en l’home més feliç del món perquè havia sabut conservar la feina una altra setmana. I és que era en aquells sopars, on me la jugava, i no pas a la oficina. Era allà on havia de rompre’m l’esquena perquè sabia que la feina de despatx la podia fer igual qualsevol jovenet acabat de sortir de la facultat. Als sopars s’hi havia d’estar sempre per no caure en desgràcia. Els havies de demostrar que eren més homes que tu, més experts i més resistents que tu. Uns supermans  que t’entaforaven en un taxi i et salvaven la vida.

I la setmana següent, sant tornem-hi. No callava mai. Ni tan sols quan va tornar de l’hospital amb la cara inflada, coix i amb els braços enguixats. Els dies sense ell havien estat els millors des de la meva entrada al bufet. La resta de companys seguien sent la mateixa púrria, però no els tenia al despatx i em deixaven en pau. Va ser tornar ell i recuperar l’estat de tensió.  Va aparèixer com qui arriba d’una derrota en una batalla, malferit però alerta davant qualsevol gir de la conversa que pogués dirigir el tema cap els fets de l’últim divendres. Va parlar de les farres del noranta-cinc, del noranta-set i del dos mil dos; del puto Matías viu i del puto Matías mort. Va arribar a dir que havia tornat  abans per ocupar-se personalment del meu cas.

Prou de borratxeres i vomitades, passerell. Cal que la fiquis en calent. Ja m’encarregaré d’aguantar-te-la ni que sigui amb la punta de la crossa.

La resta van riure-li l’ocurrència i la qüestió de la pallissa infringida es va esvair com per art d’encanteri.

Vas arribar a saber què havia passat?

Tot va passar el mateix dia que els socis compromissaris van acomiadar l’Alfons. No van donar més explicacions, i a l’oficina va semblar que a ningú no li importava una merda.  Com a mostra personal d’indignació, aquella nit no vaig sopar amb ells. Va ser la primera i última vegada. Abans de plegar, vaig ajudar-lo a recollir les seves coses, el vaig acompanyar a casa i em va convidar a sopar. Vam xerrar de tot menys de la feina. Vaig provar de treure el tema del seu acomiadament, però no hi va voler entrar. A mi em sabia greu la manca de suport que li havia mostrat davant dels altres. Per a mi la feina era imprescindible. Li’n vaig voler explicar les raons però no em va deixar. Tenia altres coses en ment de feia temps i no li interessava. En part crec que va buscar que el fotessin fora. La seva manera d’actuar durant aquells últims dies semblava premeditada.

Per quina raó?

Jo no en vaig saber mai res, de la seva vida privada. I amb tot, va ser l’únic company de feina amb qui vaig assolir cert grau d’afinitat. Havia entrat a treballar sis mesos més tard que jo. En el meu cas l’oportunitat havia sorgit gràcies als contactes del pare, un dels clients més important de la firma. Un cop acabada la carrera, em va cridar al seu despatx i em va parlar del meu futur professional. Tenia una feina per a mi i era molt important que no el deixés malament ni per casualitat. Jo no hi volia conviure ni un minut més i vaig decidir seguir les seves ordres al peu de la lletra.

En canvi l’Alfons va aconseguir el lloc de treball gràcies al seu currículum immaculat. El Sr. Massens el va introduir a la resta, i a primer cop d’ull em va semblar un tipus bastant arrogant. El fill de puta també el va clissar a la primera. Durant la presentació no va deixar de somriure per sota el nas. Era evident que hi intuïa tot allò que podia dilapidar el seu patètic poder de convocatòria, i així que va trobar l’ocasió, va anar a per ell.

En quin sentit?

Va ser de pati de col·legi. Tan patètic que l’Alfons ni tan sols hi va parar atenció. Tot plegat va exacerbar encara més les ganes de guerra del troglodita. I com no podia ser d’altra manera, jo en vaig patir les conseqüències.

La recordo com la temporada més irrespirable de totes. Tot plegat era qüestió de marcar territori com un gos en zel. Va ser tan bàsic com difamar a tort i a dret, a la sala dels cafès però també al despatx que compartíem, suposo que per anar agafant pràctica, per trobar noves teories i apuntalar-les, per donar certa solidesa a uns arguments de merda.  Feia el mateix quan anàvem de copes i l’Alfons refusava apuntar-s’hi.

No venia mai?

En va tenir prou amb una sola vegada.

Què va passar?

Va declinar beure una tercera copa de vi i el carallot el va tractar de purista de la vida sana que s’ha pensat que és millor que la resta quan al final l’ha de palmar igual. Els altres van riure i l’Alfons va dibuixar un somriure conciliador. Jo m’ho vaig beure tot i no en recordo gaire cosa més. Pel que sembla, l’Alfons es va oferir de portar-me a casa. El dilluns li vaig donar les gràcies i va treure-li importància. A partir d’aquí vam anar-nos trobant a la sala de cafès. Parlàvem del temps, de les notícies del dia o d’alguna qüestió de la feina. No vaig tocar mai el tema del zoològic esquizofrènic on havíem anat a raure i ell tampoc no ho va fer. La seva presència va ser una entrada d’aire fresc que durant un temps em va fer sentir com una persona normal. Mentrestant, el puter el va seguir tractant de poc espavilat, gairebé de retardat. Va començar a veure-li posats de marieta, d’endollat d’algun soci de la firma que l’enculava al despatx. Un matí de divendres, van cridar l’Alfons a direcció i el van acomiadar. Encara estava en pràctiques i, legalment parlant, se’n podien desfer sense més.

Creus que va ser cosa de l’altre?

No t’ho sabria dir. Però la nit que el van fer fora, la mateixa nit en que em va convidar a sopar, vaig marxar cap a les dotze i estic convençut que va sortir a buscar-lo.  Es va presentar a la porta del puticlub i  el va apallissar fins que li van caure les dents, li va trencar els dos braços i  li va demanar clemència mentre li trepitjava la cama.

En tens alguna prova?

Cap ni  una. Però quan el vaig anar a veure a l’hospital em va mirar amb una empremta de terror espurnejant-li als ulls.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *