seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

Catalunya els ulls: pobresa avara

que, del desastre, en fa flor de farina,

que, en cap de mort, hi posa santa espina,

que sempre és profecia i no pa d’ara.

 

Si em parles clar de Catalunya clara,

no en parlis bé, escriu-me com que eguina

des d’un rossinyol gris que no té alzina

i té per bec el bec d’una atzavara.

 

Si he de ser lliure, haurà de ser demà.

Avui la falç ha de dinar de falç

i, en lloc de viure, sempre demanar

 

que la història ens sigui un forn de calç

on moreres em siguin el fossar

on demà put de demanar queixals…

[p. 19]

 

Una teulada amb un colom: el dia.

L’home i la feina fan el seu treball.

Ningú no és la paraula; és el cascall

on l’home és or i l’ésser el somnia.

 

El foc que hi ha en una esca s’encendria,

si una altra esca li fes de batall,

però el jorn d’un jornal sempre és al tall

de la feina on la idea és profecia…

 

Verda s’aixeca, s’apareix no blava,

la nit alta, no grisa, si favada.

L’home entén l’home. El foc se desenclava

 

de l’esperança vil. Ja tota alada,

la certesa és el temple. El rei és bava.

Entén l’esclau la llet de l’aucellada.

[p. 37]

 

Som la vergonya, jo, et vaig darrera

amb el cap blanc i greix on no en voldria.

La passió és el vell bosc i tria

verdor d’enguany que és nova i no m’espera…

Per què m’has d’esperar, si la carrera

dels novells i teus membres fa més via

que la bellesa, i la mirada impia

dels meus ulls és el vol d’una pedrera?

 

Mentider és qui no creu, i tot jo crec

que te fa un mal al cor veure esgarrat

mon roure que, fet taula, per tu és sec.

 

No et faci pena el bosc enamorat:

tot és fusta i abril: jo que no et bec

i tu que ets creu que de mi m’ha guardat.

[p. 47]

 

BONET, BLAI Sonets. Edició a cura de Xavier Lloveras. Barcelona: Empúries,  2000.