per Sílvia Jané 

La Paula li havia deixat ben clar, res de disfresses, que només castanyes i moniatos, que calia conservar l’essència de les tradicions catalanes i bla, bla, bla. Ella es va haver d’engolir la resposta per por de fer el ridícul, tant que li hauria agradat comparèixer amb el seu vestit de bruixa ple de llunes i el barret amb tot d’aranyes pengim-penjam. Al final, amb tot el dolor del seu cor, havia vist sortir la seva germana guarnida de cap a peus – definitivament, a ella el negre no li esqueia tan bé – rumb a la discoteca de moda. Va flairar l’oloreta de les paperines que duia a la mà mentre esperava l’ascensor. Setè segona li havien dit? Va prémer el botó sense gaire seguretat. A l’alçada del tercer una aturada per recollir un veí. Quina sorpresa, un vampir.

–A quin pis vas?

–A baix de tot.

–Jo pujo.

–T’acompanyo i després baixo.

L’habitacle era massa petit per a tanta capa. Es van mirar tots dos al mirall, reflectits molt humanament. Tenia els ulls negres, profunds, resseguits amb llapis gruixut i el cabell fosc  i llarg amb guspiretes de purpurina. Respirava feixugament, segur que el coll emmidonat i la llaçada l’escanyaven. Duia uns pantalons cenyits i botes altes, altíssimes, com d’haver deixat el cavall ensellat a la porta. A punt d’arribar a destí li va clavar un petó draculini curt, intens i inesperat. O havia estat ella? Els ullals li havien fet pessigolles als llavis. Sense dir-se res, va baixar al setè i el va acomiadar amb un suau moviment dels dits que li quedaven lliures. Quan van obrir la porta del pis, se la van trobar somrient amb cara de moniato.