Ja fa dies que ve. La bibliotecària no li treu l’ull de sobre des del taulell d’informació; no vol que se li escapi cap moviment. Ell arriba a quarts de cinc, penja la jaqueta al respatller i desplega meticulosament la seva paradeta: ulleres, paquet de caramels de menta, mòbil i gorra. Ha passat la seixantena però es manté en forma. Te l’elegància austera de qui se sap atractiu sense artificis. Ella es fixa en els seus rínxols grisos i rebels i la mirada blava que la fa envermellir quan hi ensopega. L’home se n’haurà adonat? Ho dubta. Parapetada rere l’ordinador pot fitar-lo sense perill de ser enxampada. Observa les mans de dits llargs que passen frisosos les pàgines i que més d’un cop ha imaginat en d’altres menesters menys literaris. Sospira en cada creuament de cames, en cada estossec, en cada gir de cadira. Sospira quan va al lavabo i li passa a frec tot abandonant en l’aire l’olor de massatge d’afaitar. Sospira quan el veu que pesa figues, esclau d’un capítol massa espès, amb el cap decantat cap a la finestra per on entra un sol esmorteït de mitja tarda. Li voldria recomanar tants llibres! I descobrir-li tants autors! A ella – que porta trenta anys al peu del canó – res li abelliria més que passar el seu futur amb un home així, golafre de lletres i sensacions. I ara se’l troba davant amb un mig somriure trapella i voldria convidar-lo a un cafè, per descobrir el seu món interior que intueix ric i fascinant. Per fi li sent la veu.