10 Ene

“John Ford a París”, Capítol 58

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (2a part)

Ha xuclat el cigarro i n’ha exhalat el fum. L’aire viciat l’ha embolcallat en una espiral de boira i n’ha diluït els contorns. Com era d’esperar, no m’ha respost. Ha seguit fumant i  allargant el coll cap a la llum com un llangardaix ressec.  Li he preguntat si volia més cafè i ha negat amb el cap. M’he dirigit al menjador i ja m’hi esperava assegut al sofà.

– Encara no m’has dit el teu nom.

-Joan.

-Quants anys tens, Joan?

-25.

-Ets d’aquí?

-No.

-Doncs parles un català excel·lent.

-Gràcies.

-Ara haig de marxar. Tornaré en un parell d’hores.

-Molt bé.

-Qualsevol cosa que necessitis, tu mateix.

M’he posat l’abric, m’he acomiadat  i he sortit per la porta. Només trepitjar el carrer, he trucat a l’Andreu i li he dit de veure’ns on sempre. Des de l’aparició dels homes de gris, el carrer és tot el que ens queda i en traiem tant de suc com podem. La gent s’aglutina en places, cantonades o terrasses i s’explica detalls dels acompanyaments en veu baixa. Tanmateix, tampoc hi massa cosa a dir. La vida interior es resumeix en  una nova versió de les repeticions i rutines de sempre, potser amb l’afegit d’una sensació cada minut més feixuga d’un ennegriment del cor. Els homes de gris no suposen cap problema, mai interaccionen si no els interpel·les abans, només estan presents i s’adapten al fil dels esdeveniments des d’una posició gairebé invisible. A l’exterior apuntem qualsevol detall que se s’allunyi d’aquests patrons i l’amaguem en un lloc segur per alguna possible actuació futura. En això mateix devia estar pensant l’Andreu quan m’ha vist venir, perquè m’ha agafat del braç, m’ha arrossegat endavant i m’ha preguntat a cau d’orella per tot allò del meu home de gris i la seva predilecció per la llum natural.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *