catorce versos dicen que es soneto

plagia, plagiando van los tres delante…

Obro cos, m’obro, obro als altres

en una llengua que no entenc del tot

I en el fons, segueixo sent fidel al meu destí

sortint de puntetes d’un país que sempre existeix.

T’ho dic: No hi havia a València amants com a nosaltres,

animats del vigor juvenil i d’una il·lusió pròpia de la infantesa

cada vegada més bèsties, construint el nostre propi futur.

Jorga, juerga, plaer i amor en onades d’auxili.

 

Potser no es tractava només d’un fugaç cant de cigne

d’un art ràpid d’idees i conceptes que comencen amb l’olor de semen al llit

configurant-se, a la seva manera, en la imaginació d’un Déu

que riu per sota del nas.

Qui pogués com ell, encara viure-ho tot des dels impulsos

recordant que la soledat no existeix a les tenebres.