16 Ene

Petuleia

per Xènia Ribas Beltran

Ara ja fa temps que el regenta. És un hotel petit, de poques habitacions, però preciós. Era un antic monestir i n’ha intentat conservar l’essència al màxim. Té les parets d’unes pedres vistes i gruixudes d’un to grisós que va restaurar amb cura, gairebé una per una. Com si fos un artesà… I també va procurar mantenir tot el mobiliari, fet de fustes nobles i molt ben treballat pels ebenistes. Li va llevar els corcs, el va polir allà on calia i el va envernissar. Després, va omplir les diferents estances amb petits detalls que va anar adquirint a les fires d’antiguitats. El resultat és un indret preciós, càlid i acollidor. No només és que ho pensi ell, és que tothom així li ho diu. Per no parlar de l’entorn… L’hotel està perdut enmig de la muntanya, pràcticament amagat en la profunditat d’un bosc espès i feréstec. El paratge és perfecte…

Tot i així, al començament, no aconseguia desempallegar-se de la sensació d’angoixa constant. Arribava a les nits extenuat, no tant per la feina sinó pels nervis. El pas del temps, però, el va anar tranquil·litzant de mica en mica. Potser sí que, per fi, havia ensopegat amb un indret tan recòndit que ningú no el trobaria mai. I així van passant els dies, els mesos i els anys i, a poc a poc, es va espolsant les pors i els neguits de sobre i es va permetent ser feliç. Potser ha trobat el seu lloc al món, el seu niu…

Fins aquell dia. No és pas cap somiatruites i, en el fons, sabia que tard o d’hora arribaria aquell moment perquè la sort no existeix per a persones com ell. Qui la fa la paga, diuen. El que no sabia és que la condemna no eren només uns anys de presó sinó una condemna eterna, de per vida… Ningú no et tornarà a mirar mai igual. Ningú no et tornarà a tractar mai igual. Vagis on vagis, facis el que facis, sempre seràs la púrria, l’escòria, la patuleia. Sempre seràs un pres perquè ens omplim la boca de reinserció però no hi ha ni perdó, ni redempció ni oblit. Un vulgar i fastigós pres de merda. Aquell dia s’adona perfectament que, malgrat els esforços que ha fet per canviar el seu aspecte físic, l’home l’ha reconegut quan els ha anat a prendre la nota per sopar. No li ha dit res i ha intentat dissimular però l’ha delatat un frunziment del front i una expressió de rebuig i de temor.

Aquella nit, no pot evitar que les llàgrimes li llisquin per les galtes quan tanca la porta de l’hotel darrere seu, arrossegant tot de bosses, maletes i un dels pocs trossos de vida feliços que recorda. Però no té cap altre remei perquè sap perfectament que si no…


Patuleia és un conjunt de gent baixa o indesitjable, de vagabunds (en aquest sentit, seria sinònim de xusma -o xurba-, de gentussa –o gentalla-).

També serveix per designar un conjunt d’infants, la quitxalla.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *