17 Ene

“John Ford a París”, Capítol 59

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (3a part)

Quan parla dels homes de gris, L’Andreu els compara amb músiques aquàtiques de ritmes apagats, cadències obscures darrera les quals s’amaga un propòsit narcotitzant. De la mateixa manera, els grisos no triguen gaire a passar inadvertits, i, tanmateix, els tens constantment al teu voltant, dominant les pautes interiors com gats perses endormiscats.

És aquí, teoritza, on rau la clau de la nostra victòria. És des de l’estudi meticulós de tota la gama de grisos d’on ha de sorgir l’espurna que ens ha de salvar. El que no tinc tant clar –i això no li ho he comentat mai-  és salvar de què.  El Toni ja fa tres mesos que té el seu home a casa i, més que acostumat, sembla satisfet. La dona  va marxar amb els nens i l’amant i l’home de gris ha omplert els buits amb converses neutres i calor humana. Per acabar-ho d’adobar, últimament li plega la roba i li fa el dinar. També s’està llegint els llibres de l’estanteria del menjador, i fins i tot li ha demanat si pot fer el mateix amb els que ha vist apilats a l’habitació.

Però l’Andreu fa com si no l’hagués sentit i li pregunta per aquell tic que l’altre dia va repetir tres cops, per les reaccions inesperades quan truquen al intèrfon, pel lloc de procedència de les receptes de cuina que li prepara. De la mateixa manera, avui sembla obsessionat amb la tendència vegetal del meu home de gris, aquesta predilecció per la llum solar que ha deixat entreveure a les primeres de canvi. Segons l’Andreu això pot suposar un abans i un després en la nostra lluita. Cap altre conegut ha comentat res per l’estil. El fet que hagi arribat tan tard també li sembla prou significatiu. Pensa que pot voler dir alguna cosa important, com ara que es tracta d’un exemplar menys preparat i per tant més mal·leable, més fàcil de  convèncer  si algun dia decidim fer el primer pas cap a algun lloc concret.

Jo el deixo parlar i assenteixo educadament. Les seves teories em resulten cada vegada més irrisòries, i si estic al carrer amb ell, confabulant com tants altres des de les cantonades amb més trànsit del barri, és per una qüestió de justícia bàsica, perquè una cosa és que els homes de gris no suposin cap problema aparent, i una altra és la manca de llibertat que representen.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *