17 Ene

Flames

 

Veig com pugen alabant Déu Nostre Senyor que tot ho veu, que de tot se n’adona. Ell em contempla com ho faria amb un cuc llefiscós, un llimac de no res. Però sóc gran en la meva insignificança. Sóc un dimoni perquè tinc el poder de les flames que remunten quan semblen afeblides. Troncs que cremen. Flors que udolen mentre es consumeixen en silenci. Foc que s’enfila cap a l’infinit.

Fum. Ja puc marxar. Tresco pel bosc, de pressa, de pressa. Pins, pins i més pins. El vent m’ajudarà. Gregal, ponent, tant és. Rellisco una vegada i una altra, refrego el cul per terra, m’esquinço una butxaca en aixecar-me. Cony d’esbarzers. Miro enrere. Encara no despunta. En cinc minuts se us trenca la pau com les vegades anteriors, com sempre.

Alzines i roures i pins i més pins. Em cau el manat de claus i en sento el dringar familiar quan les trepitjo; sort d’haver-me’n adonat. On són? Remeno la fullaraca i no les trobo. No hi ha càstig, no hi ha càstig. Ja les tinc! Sóc un dimoni i he recuperat les claus de l’infern. Ja sento la ferum de llenya encesa. Ara sí, olor de socarrim, de mort. Miro enrere per segona vegada. Abans d’arribar a la carretera encara faré una nova ullada tot prosseguint el meu camí aquí caic, allà m’aixeco. El darrer cop va trigar vuit minuts a despuntar. Leer más

17 Ene

Comuniquem-nos

Un microrelat de David Vila i Ros

Jo estava convençut que eren els meus sogres. Fins que un dia ella em digué que es pensava que eren els seus, de sogres. En definitiva, que tenim uns senyors a casa que no sabem qui són, però què hi farem, els hem agafat estima i ens sap greu dir-los que marxin.
Microrelat inclós al llibre Ni ase ni bèstia(La Busca, 2010).

 
David Vila i Ros compagina la narrativa i l’assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l’ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.
 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

17 Ene

“John Ford a París”, Capítol 59

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (3a part)

Quan parla dels homes de gris, L’Andreu els compara amb músiques aquàtiques de ritmes apagats, cadències obscures darrera les quals s’amaga un propòsit narcotitzant. De la mateixa manera, els grisos no triguen gaire a passar inadvertits, i, tanmateix, els tens constantment al teu voltant, dominant les pautes interiors com gats perses endormiscats.

És aquí, teoritza, on rau la clau de la nostra victòria. És des de l’estudi meticulós de tota la gama de grisos d’on ha de sorgir l’espurna que ens ha de salvar. El que no tinc tant clar –i això no li ho he comentat mai-  és salvar de què.  El Toni ja fa tres mesos que té el seu home a casa i, més que acostumat, sembla satisfet. La dona  va marxar amb els nens i l’amant i l’home de gris ha omplert els buits amb converses neutres i calor humana. Per acabar-ho d’adobar, últimament li plega la roba i li fa el dinar. També s’està llegint els llibres de l’estanteria del menjador, i fins i tot li ha demanat si pot fer el mateix amb els que ha vist apilats a l’habitació. Leer más