Veig com pugen alabant Déu Nostre Senyor que tot ho veu, que de tot se n’adona. Ell em contempla com ho faria amb un cuc llefiscós, un llimac de no res. Però sóc gran en la meva insignificança. Sóc un dimoni perquè tinc el poder de les flames que remunten quan semblen afeblides. Troncs que cremen. Flors que udolen mentre es consumeixen en silenci. Foc que s’enfila cap a l’infinit.

Fum. Ja puc marxar. Tresco pel bosc, de pressa, de pressa. Pins, pins i més pins. El vent m’ajudarà. Gregal, ponent, tant és. Rellisco una vegada i una altra, refrego el cul per terra, m’esquinço una butxaca en aixecar-me. Cony d’esbarzers. Miro enrere. Encara no despunta. En cinc minuts se us trenca la pau com les vegades anteriors, com sempre.

Alzines i roures i pins i més pins. Em cau el manat de claus i en sento el dringar familiar quan les trepitjo; sort d’haver-me’n adonat. On són? Remeno la fullaraca i no les trobo. No hi ha càstig, no hi ha càstig. Ja les tinc! Sóc un dimoni i he recuperat les claus de l’infern. Ja sento la ferum de llenya encesa. Ara sí, olor de socarrim, de mort. Miro enrere per segona vegada. Abans d’arribar a la carretera encara faré una nova ullada tot prosseguint el meu camí aquí caic, allà m’aixeco. El darrer cop va trigar vuit minuts a despuntar.

Piulen els ocells, pobres bèsties, foteu al camp vosaltres que podeu. Garses, merles, pinsans i mallerengues, tots fora. M’aturo de sobte. Ja el noto. Tanco els ulls i omplo els pulmons. És l’olor del principi, suau, gairebé imperceptible. La gènesi del mal. El cel esdevindrà vermell a mida que el foc avanci, quan la sàvia deixa pas a les fulles i els troncs calcinats. La posta de sol definitiva. Núvols de colors impossibles dignes d’un nou Txernòbil. La radioactivitat mata sense adonar-te’n. En canvi el foc vol que en siguis ben conscient, que sàpigues que moriràs; primer ve el desesper de l’ofec, després el fum t’encega i per sort ja no seràs en aquest món quan els cabells es comencin a socarrimar. Diuen. Trenco branques i ensopego amb arrels gruixudes que aviat seran només cendra. Em sento glatir el cor a les temples. El primer cop va ser el millor però l’emoció sempre hi és, es repeteix com un joc conegut i no per això menys interessant. És el fet i amagar més poderós. Em tempta i m’aclapara. Per fi! Ja sóc gairebé baix de tot. La darrera vegada d’una relliscada vaig saltar per un marge imprevist; va anar de poc perquè la policia era allà mateix…que en són d’idiotes! Els tinc apamats. Fan riure amb tanta parafernàlia! A mi no m’agafa ningú perquè les flames m’obeeixen i el vent és el meu aliat. M’ho posen en safata amb les previsions meteorològiques. Cap on va ell? Doncs cap allà vaig jo. I amb mi, l’infern. Ja sóc al camí. Em pentino els cabells esbullats, em poso bé la tirella del coll de la camisa. M’hi acosto.

– Bona tarda nois.

– Bona tarda Mossèn.

– Ja hi esteu treballant?

– Ara mateix ens hi hem posat, tot just fa cinc minuts que hem rebut l’avís. Sort que encara érem aquí remullant la zona d’ahir d’un tros més avall.

– A aquest pas aviat no ens quedarà bosc. Seré al despatx parroquial. Ei, si és que no em necessiteu per a res.

– No, no, faci, faci.

– Gràcies. Fins ara.