He vist un home omplint de mel

una col·lecció sencera d’absències.

A mossegades.

Escoltant la gàbia ocellada que canta.

I tot tan assenyat

que feia pena. Riure. Il·lusió.

 

La darrera pell d’un rovell d’ou

aclarint-se la gola a la porta d’un dentista.

Corbates d’un verd immobiliari

sotjant arcàdies borroses

entre deutes maleïts.

Set escombraries en una sola plaça,

com si ens passéssim el dia

llençant trossos, merda i brics i ampolles.

Així està el barri.

Regne de la pedra fumada en bloc de pisos,

tant ple de detalls que no és senzill replicar-se

per poder-los estimar tots.

 

Així està el barri.

T’ho dic jo, el que passa, un flâneur,

tant fugit com oblidat.

Ara cremo en ell:

jugant a què l’escalfor de l’experiència

només pot viure vora de la infinita modernitat

d’una subjectivitat projectada.

Sense esplín, és clar,

perquè la nostàlgia de la infància

és la pitjor manera d’ofegar d’ineficàcia

el potencial d’allò que hem decidit

preservar d’entre els nostres records.