23 Ene

Baladrer

per Xènia Ribas Beltran

El vell Rovira passeja sota la llum minsa dels fanals del carrer Castanyer, com cada tarda a tocar del capvespre. L’acompanyen la seva solitud – amiga inseparable – i un bastó de color fusta fosca ben elegant, com ell. Fa un fred humit que li rosega els ossos però es nega a quedar-se a casa abraçat per l’escalfor d’una llar de foc cada vegada menys encesa. Si ho fes, seria entregar-se definitivament a la decrepitud de la vellesa. El camí segur cap a una residència o a quedar-se definitivament confinat al seu pis. Fos el que fos, ho decidiria ell. El senyor Rovira no té fills ni família. Tan sols uns parents llunyans amb qui ha perdut el contacte fa anys i  panys i el record de la seva estimada. L’amor de la seva vida.

Quan arriba al final del carrer, tomba a mà esquerra i entra a la granjeta. Avui farà una excepció i prendrà una xocolata desfeta amb quatre xurros escadussers. Que un  dia és un dia i potser així aconseguirà llevar-se la humitat de sobre. Obre un diari i es capbussa en la lectura, aparentment aliè a la quitxalla baladrera que hi ha. Tanmateix, de sobte, aixeca la vista de les lletres i clava la mirada en una dona que tot just deu sobrepassar la quarantena. No pot deixar de fitar-la. “Déu meu, com se li assembla” – pensa mentre una punxada dolorosa li recorre l’espinada. Com la troba a faltar… Ara ja fa vint-i-tres anys que va morir d’un càncer fulminant. I ell, des de llavors, no sap si maleeix més la mort o la vida – la mort per haver-la-hi arrabassat o la vida per no haver-se’l endut a ell, ja gran. Quan va començar la història d’amor, el poble n’anava ple. “El senyor Rovira va amb la Montserrat de can Vaquer”. “On ses vist?”.  “Però si pel capbaix és vint anys més jove!” I a ell, els rumors tant li eren. N’estava profundament enamorat i s’adonava que els sentiments d’ella eren autèntics i reals, malgrat la diferència d’edat. I a més, si és sincer, hi havia alguna cosa més d’aquella relació que l’assossegava i és que,  egoista, s’imaginava una senectut acompanyat, cuidat i estimat. Fins que la crua realitat li va clavar el cop de puny més dolorós que es podria haver imaginat.


Baladrer és algú que baladreja, és a dir, que crida esvalotant. I baladreig és l’acció de baladrejar.

One thought on “Baladrer

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *