per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (5a part)

Arrossego l’home de gris fins al sofà i li apropo un got d’aigua. Corro a obrir totes les persianes i la llum exterior omple la casa de colors. Quan torno al menjador l’home de gris ja seu a taula i mira més enllà de la finestra amb posat inexpressiu. Tanmateix, sembla haver recuperat totes les facultats i respiro més tranquil. Jo no l’hi he volgut mai mal a ningú i no començaré a fer-ho ara. Aquesta vigilància imposada és el despropòsit més gran imaginable, però això no treu que m’hagi d’aprofitar de la debilitat d’una persona que ni tan sols sé per quina raó fa el que fa. Ni ho sé ni sóc capaç d’imaginar-m’ho. Igualment, no és correcte i no ho faré.

– Et trobes bé?

-Sí.

-T’has marejat, oi?

-Sí.

-Et passa sovint?

-És la primera vegada.

-Creus que té alguna cosa a veure amb la foscor?

-No t’ho sabria dir.

-Si fos això també et passaria quan marxes d’aquí.

-Per?

-Perquè ja es de nit.

-Ja.

-Et passa o no?

-Això no t’ho puc respondre.

-No pots parlar del que fas un cop te’n vas?

-No.

-Alguns amics m’han comentat que només marxeu quan apaguem la llum i ens n’anem a dormir.

-Sí.

-Sense avisar ni res.

-Exacte.

-Quina merda d’horaris, doncs.

-Què vols dir?

-Si depens de l’horari del teu vigilat, no saps mai a quina hora podràs tornar a casa.

-Ja.

-Has vigilat algú altre, abans de mi?

-No.

-Ets nou en aquesta professió?

-Fent això sí.

-Jo també sóc nou en això de ser vigilat.

I al somriure-li em sembla intuir una minúscula variació en la posició de la comissura dels  llavis. Res, un canvi en l’ondulació que potser revela una escletxa d’emotivitat, cert confort humà dins de l’immobilisme impertèrrit des del que contempla les teulades de la ciutat.

-T’agrada molt mirar per la finestra.

-Sí.

-És per les vistes o per la llum natural?

-Per tot.

-T’entreté.

-Sí.

-Que és el que més t’agrada mirar?

-El cel.

-A la feina que feies abans també el devies mirar.

-No era com aquí.

-En quin sentit?

-Des del despatx no es podia veure més que un tros molt petit de cel. Minúscul. Aquí sembla que no s’acabi mai.

-Vaig llogar el pis precisament per això. M’hi passo moltes hores tancat.

-Ja ho sé.

-O com a mínim ho intento.

-Sempre escric històries sobre escriptors. No sé fer una altra cosa. Però em paguen bé i em repeteixo. Qüestió de no perdre el sou.

-Ja.

-A tu et paguen bé?

-No.

-I perquè ho fas?

-D’alguna manera m’haig de guanyar el pa.

-La vida pot ser molt dura.

-Sí.

-Em sap greu si això afecta els teus horaris.

-Tranquil.

-Escolta.

-Digues.

-Que potser saps per què ens vigilen?

-No.

-I no t’agradaria saber-ho?

-Les seves raons tindran.

-Creus que amb això ja n’hi ha prou?

-Preguntes massa.

-Ja callo, perdona.

M’aixeco i me’n vaig a la cuina. Ell ja hi és. Seu a la cadira de la tauleta i mira cap al vidre fumat que dóna al celobert. La llum està apagada i la major part de la claror que ens envolta prové del menjador. M’encenc un cigarro i guardo el paquet. M’apropo a la porta i la tanco.