07 Feb

“John Ford a París”, Capítol 62

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (6a part)

En principi la força és seva. No sé què pot arribar a fer si li dono raons per denunciar-me. Tots hem sentit a parlar de casos extrems, tot i que no conec ningú que hagi patit represàlies en pròpia pell. Això acaba de començar i tothom va amb peus de plom.  Les proclames es fan al carrer, però a casa les actituds són més contingudes. Els homes de gris són cossos estranys que poc a poc naturalitzen la seva condició de nous membres de la família. Els nens estan encantats. És com tenir un ninot gros i viu a casa. Juguen amb ells encara que no interaccionin massa. El Ricardo comenta que el seu fill el fa treballar de valent fent cuinetes. L’home li va passant els ingredients (plastilina, caniques, pinces de penjar la roba) i el nen li fa provar els resultats. El Ricardo ens ho explica amb un somriure torçat a la boca. Si tingués fills jo faria exactament el mateix.  No m’exposaria a dir res que els posés en perill. Però resulta que estic solter i m’ha tocat un home de gris una mica particular. Representa la força de l’opressor i jo puc fer us d’unes condicions inesperades que equilibren una mica la situació, tot i que encara no tinc clar fins a quin punt. Per ara em dedico a observar. No en parlaré amb ningú fins que no tingui més clars els avantatges i inconvenients. L’home de gris és tan passiu que es fa difícil interpretar les seves reaccions. Vaig provant condicions lumíniques diferents i en general m’atreviria a dir que actua com una mala herba ben arrelada. La seva capacitat de recuperació és extraordinària. I amb tot, quan el deixo a les fosques, cau en una mena de desmai vegetal proper al coma. Si li pregunto què li passa em fa saber que no es troba bé amb un fil de veu. Després demana aigua. La seva relació amb els elements primaris de la natura és evident. Ell mateix sembla formar-ne part d’alguna manera poc humana. És més una cosa viva que una persona. Molt sovint tinc la sensació de tenir el seu destí a les meves mans, de poder-ne fer el que em doni la gana. La temptació és terrible. I jo no sóc tan constant com ell.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *