12 Feb

Carassa

per Xènia Ribas Beltran

Va ser un dia gris i fred de gener mentre baixava per les escales de Sant Crist. Sempre l’han encisat, aquestes escales. No és pas que siguin especialment boniques però conserven l’empedrat originari i hi ha una petita estatueta a baix de tot, coronada per un fanalet. Aquell dia, però, li va cridar l’atenció un tros de roba que hi havia davant del portal d’una casa. Estava tan rebregat que no es podia identificar què era. El va anar desplegant a poc a poc, amb paciència, fins que es va adonar que eren unes calces. Va fer una carassa d’enuig, les va estrènyer amb el puny tancat i les va llançar ben lluny. Que porca que es la gent! – es va dir. Tot i que si era ben pensat, potser havien caigut d’algú que havia estès la roba al balcó. “Vejam si en lloc de en cada bugada es perd un llençol, hauria de ser en cada bugada es perden unes calces”. L’ocurrència li va fer gràcia i, quan ja estava a punt de marxar tot rient, li va semblar sentir un crit que procedia de dins de la casa. Es va acostar a la porta però hi regnava el silenci. 

No hauria donat cap mena d’importància a aquest fet (segurament hauria pensat que havia estat una mala jugada de la seva imaginació o de la seva oïda) si no fos perquè, al cap de dos dies, en tornar a passar per les escales, es va creuar amb un paio gros i robust com un armari encastat i una dona que no sabria precisar si era xinesa o japonesa -en tot cas, tenia faccions orientals-. Ella caminava amb la vista clavada a terra i, tot i que era molt bonica, estava totalment esblaimada. De sobte, amb un gest imperceptible als ulls del seu acompanyant, la dona es va posar la mà a la butxaca i en va treure un paperet. Tot va anar molt ràpid però va tenir temps per llegir-hi una paraula que li va encendre l’alarma. Hi posava SOS.

Es va asseure en un banc proper atordit i espantat. Les cames li tremolaven mentre el cap li bullia i especulava amb tota mena de conjectures. Sens dubte, devia ser un cas de violència de gènere. O no: segurament es tractava d’un segrest. No, no, ara sí que ho veia clar: era un cas d’explotació sexual de dones.

Quan es va haver asserenat una mica, va concloure que no era a ell a qui corresponia aquella feina i que el que havia de fer era presentar una denúncia a la policia.

Quan va arribar a casa després que l’haguessin atès a la comissaria, va entrar al menjador i es va asseure a la butaca de davant de la finestra. Es va encendre una cigarreta i no va poder evitar que l’envaís una sensació mig de satisfacció mig d’orgull. Havia actuat com un ciutadà exemplar.

No sabria precisar des de quan s’inventa històries. I  encara menys, des de quan es creu les pròpies mentides.


Carassa, entre d’altres accepcions, vol dir ganyota.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *