10 May

Tabola

per Xènia Ribas @canetmar80

Era el 1620. Ja han passat molts anys – tants que, de vegades, em sembla que tota una vida sencera – però ho recordo com si fos ahir. Jo tot just havia superat la infantesa i contemplava amagat darrere d’una roca grisa, completament astorat, uns humans estranys que acabaven d’arribar a la costa a bord de les barcasses més grosses que havia vist mai. Tenien la pell molt blanca i el cabell d’un ros tan pàl·lid com la claror de la lluna. Els ulls eren del color del cel i del mar. I unes rodones marrons molt, molt petites els poblaven la cara. Em feien una mica de por, tot i que eren molt respectuosos i dòcils amb el cap de la nostra tribu, que els havia anat a rebre a la platja.

Va arribar l’hivern. Els vàrem donar llavors i els vàrem ensenyar a pescar. Ves, què havíem de fer… Si no, no haurien sobreviscut. Haurien mort tots… (Fes favor a bèsties i te’ls pagaran a guitzes…). Per això, un cop l’estació dels dies càlids va tornar, varen organitzar una gran festa i ens hi varen convidar. Hi vàrem anar tots. La tabola que s’hi va armar era colossal. Jo ho contemplava tot profundament admirat. Llavors la tribu se’m feia petita i qualsevol novetat em fascinava. Era jove. I ximple.

Any rere any, però, seguien arribant vaixells. Ells, cada cop eren més… I nosaltres, cada vegada teníem menys terres… Ja no eren amables ni afectuosos. Al contrari: a poc a poc, es varen tornar agressius. Notàvem que els destorbàvem. Fins que va arribar el 1675… L’any negre. L’any funest. L’any tràgic. Varen matar el cap de la tribu i varen aniquilar el meu poble. Tot el meu poble. Als que, per sort o per desgràcia, vàrem sobreviure, ens varen vendre com a esclaus.

Ara ja sóc vell, molt vell. Un ancià decrèpit de barba blanca. A les nits de cel il·luminat, però, sempre trobo forces per alçar-me del jaç i mirar els estels. Se m’acostumen a negar els ulls. No sé si enyoro més els pares, la tribu, la meva terra o la llibertat. Si d’una cosa no en dubto, però, és que encara sento odi. I moriré així: odiant-los amb tota la meva ànima. Maleïts sigueu… I el que més em cou de tot plegat és la pregunta que m’acompanya sempre allà on vaig, la que em torba tothora, la que ni s’esborra ni s’esvaeix. La pregunta eterna eternament sense resposta. Què vàrem fer malament?

El 1620, quan la costa de l’actual Massachusets estava habitada pels wampanoagels, hi varen arribar un grup de famílies procedents d’Anglaterra. Eren puritans que fugien de l’església anglicana. Ni la mala experiència de la persecució ni l’hospitalitat amb què els varen rebre els membres de la tribu varen impedir que, després, la destruïssin.


Tabola és l’acció de divertir-se sorollosament.

2 thoughts on “Tabola

  1. Pell de gallina. Magnífic relat. I la paraula d’avui un descobriment. Pensava tenia a veure amb alguna cosa de menjar…com taboulé. Buff!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *