per Xènia Ribas @canetmar80

Avui la Gisela fa catorze anys. És un dia molt especial. I no només perquè és el SEU aniversari i perquè ja es sent tota una dona (que ja en té catorze!) sinó, sobretot, perquè, per primera vegada, fa una festa amb els amics SENSE ELS PARES.

Arriba la tarda, la tarda cobejada, la tarda anhelada, la tarda desitjada. I és que fa només setmanes que l’esperen però els sembla que l’han esperada tota la vida. La Gisela, malgrat que no ho manifesta, es sent orgullosa que la primera festa de grans de la classe sigui la SEVA. Es concentren al menjador, encara que tenen la casa sencera per a ells. La llum és baixa i, sense saber ben bé què ho fa, perceben l’excitació subtil però abassegadora de l’ambient. I és que el nivell de l’emoció és proporcional a les feromones que pul·lulen a tota brida dins de l’habitació.

Comença a sonar Por, dels Pets. No comprenen la lletra ni de què se suposa que s’haurien d’espantar però els acords tendres i harmònics de la balada fa que els sembli la cançó d’amor més bonica que s’ha escrit mai. És llavors quan l’Ovidi, pres d’un impuls irrefrenable, s’alça del sofà on jau i planta un petó als llavis molsuts i vermells de la Teresa. Durant un segon, el món (i tothom) s’atura. I, quan torna a engegar-se, la mà d’ella dibuixa una marca d’un roig intens a la galta d’ell. Els altres s’ho miren, mig admirats de la gesta de l’Ovidi mig enriolats. Ell no s’ho pot creure. No es sent humiliat però sí avergonyit. La fita i li etziba, tot incrèdul: “Teresa, però si les teves amigues m’han dit que t’agrado!”. Ella, que intueix que hauria de lluitar per salvar la puresa o la dignitat – no ho sap del cert – no aconsegueix sostenir-li la mirada. Amb el cap baix i més enrojolada que un camp de roselles en plena primavera, li gruny, dolçament, “Hòstia, Ovidi, però tu què t’has cregut! Que no, que les coses no es fan a la babalà, home!”.

L’expressió a la babalà significa “sense posar l’atenció, el seny necessaris en allò que hom fa; irreflexivament”. De vegades, fer les coses a la babalà pot suposar una plantofada. I, d’altres, en canvi, condueix a l’èxit (diuen que qui no arrisca no pisca…). Com en el cas de l’Ovidi, que una hora després besava la Teresa amb la timidesa i la poca traça de la primera adolescència, encara amb la galta calenta.

Són sinònimes de “a la babalà” l’expressió ben coneguda “així com així” però també altres que no ho són tant, com “barrim-barram” (una persona que fa les coses sense mirament) i també una frase feta tan bonica i tan clara com “sense encomanar-se a Déu ni al diable” (sense prendre cap precaució, sense meditar allò que hom vol fer).