per Xavi Ballester

Cada any, quan arriba el setembre, em proposo apuntar-me a classes de conversa d’anglès i, cada any, aquest bon propòsit es queda en això, en un bon propòsit i prou. Enguany, no va ser diferent. Quan el setembre va arribar puntual a la cita per recordar-nos que els estius també s’acaben, vaig haver de demanar a l’Aida que em traduís a l’anglès la pregunta que sempre havia desitjat fer a en Richard Ford, l’escriptor.

A la novel·la The lay of the land (“Acció de Gràcies” en l’edició en català) en Richard Ford, a través de Frank Bascombe, es pregunta quin és el destí final de tots els habitants de la terra. Com a possible resposta hi afegeix una altra pregunta: Donar testimoni de les meravelles que hem vist?

Recordo com si fos avui mateix la tarda del mes de maig en què vaig llegir per primer cop l’interrogant llançat a l’aire per en Frank Bascombe. Era un dimarts i estava assegut al balcó de casa sentint com l’escalfor de les rajoles caldejades pel ressol em pujava per les cames. L’estiu a la ciutat s’intuïa llarg i aclaparador. Feia poc que ens havíem traslladat al pis nou i, cada cop que aixecava la vista del llibre, encara em sorprenia el groc viu de les llimones que penjaven d’un llimoner immens que s’alçava imponent al pati del casal d’avis que hi havia a sota de casa. L’Aida encara no havia arribat de la feina i els nostres fills, l’Adrià i la Maria, dormien la migdiada plàcidament. Tenia el llibre damunt de les cames, de tant en tant deixava de llegir per escoltar el silenci de la casa: quan ets pare de dues criatures de quatre i dos anys aprens a apreciar el silenci com mai abans a la teva vida. Llavors, com qui no vol la cosa, la pregunta es va estendre davant meu, discretament desencadenant: Que no és aquest el destí final de tots els habitants de la terra? Donar testimoni de les meravelles que hem vist?.

D’això fa gairebé quatre anys. Avui encara em pregunto quines són aquestes meravelles.

Si observeu una fotografia del Sr. Ford, no és fins a uns quants segons després d’observar-la que et sents captivat pel seu rostre amable i dur alhora. Te’l quedes mirant. No te n’adones, però la seva mirada d’ulls vidriosos et va penetrant lentament com si fos capaç d’extreure de tu i dels objectes que t’envolten un significat revelador que a tu mateix se t’escapa però que ell ha copsat al primer cop d’ull, se l’ha guardat i, amb un lleu somriure mig esbossat, t’està dient que serà ell qui escollirà el moment adient de revelar-te’l. Talment com una guineu múrria que ha descobert on s’amaguen els ous, però que té la intenció de compartir-los. A les fotografies dels seus llibres, en Richard Ford apareix de cara, els cabells blancs i abundants, unes celles blanquinoses i quasi imperceptibles, els ulls envoltats de fines arrugues però vius, llavis prims i vestit amb camisa i americana. Per a mi, aquell rostre, sempre capturat en el silenci de les fotografies, mai no havia tingut veu.

Fa tres anys, però, se’m va presentar l’oportunitat d’escoltar-la i de poder adreçar-me a l’home que es preguntava per les meravelles del món de les quals hem de deixar testimoni. Havien passat més de cinc anys de la publicació d’Acció de Gràcies i ara l’escriptor era a Barcelona per promocionar la seva darrera novel·la, Canadà. La cita era a la llibreria La Central.

Estava clar que no podia desaprofitar aquella oportunitat, calia planejar-ho bé per no malbaratar-la. El més probable era que, tenint en compte l’edat del Sr. Ford, no tornaria a venir a Barcelona i, en el cas improbable que fos jo qui viatgés als EEUU – feia tot just un mes que m’havia quedat sense feina -no comptava amb cap dada sobre la seva residència habitual, tan sols que havia estat professor de Princeton i de Harvard i que li agradava nedar despullat a la costa de Maine, sense importar-li el vent gèlid de Nova Anglaterra. Així doncs, calia anar ben preparat, evitar qualsevol entrebanc lingüístic. Per això vaig demanar a l’Aida si em podia traduir a l’anglès el sentit exacte de la pregunta concreta que volia transmetre al Sr. Ford: “In your novel ‘The lay of the land’, Frank Bascombe asks himself: ‘isn’t this the final fate of all inhabitants in earth? To give testimony of all wonders we have seen?’ In your opinion, what are the wonders in our world nowadays that would deserve such testimony?”. Vaig escriure la pregunta en un paper i me’n vaig anar cap a La Central.

Feia una tarda agradable, el sol de setembre ja no escalfava amb la desesperació de l’estiu, de manera que vaig decidir anar-hi a peu, baixant el tram de Passeig de Gràcia fins al carrer Mallorca. Mentre caminava, anava memoritzant la pregunta i assajant frases de presentació per iniciar la conversa. La ciutat ja no suava, però encara estava farcida de turistes, a les entrades dels edificis d’oficines, els empleats que havien sortit al carrer per poder fumar, s’explicaven els magnífics viatges que havien fet a l’agost. Malgrat la tristesa del retorn de vacances, en l’aire es respirava la satisfacció íntima d’haver tornat a casa, de tenir un lloc on tornar, una ciutat, un sostre, una feina, uns amics.

Tan sols obrir la porta de vidre de la llibreria i començar a baixar els esglaons que et condueixen a la planta baixa, em va reconfortar escoltar els grinyols del terra de fusta massissa de La Central, respirar de nou la barreja de fusta noble i paper imprès. La Central continuava vivint al seu propi ritme, aliena a l’exterior, amb els seus habitants regirant llibres amb delicadesa i silenci.  Vaig complir el ritual de comprar-me Canadà, vaig pujar al pis de dalt on hi ha la cafeteria i el pati interior on tindria lloc “Una tarda amb Richard Ford”, vaig demanar un te amb gel i vaig seure en una de les cadires del jardí a esperar la seva arribada. Presidint l’espai, hi havia una taula amb dos exemplars de Canadà  – en castellà i català – recolzats en un faristol i dues cadires de fusta plegables buides.

Quan passaven deu minuts de dos quarts de vuit, es va generar un petit rebombori a la porta d’accés al jardí. De seguida vaig distingir els cabells blancs de la fotografia, el front potser més prominent que el dels seus retrats, la mirada trapella i transparent i, sobretot, l’elegància del sud. El Sr. Ford vestia una americana blau marí de lli, camisa blanca amb quadres blau cel, pantalons verds i sabates marrons lluents. Venia acompanyat d’un grup de persones que imagino que estava format pels seus editors, el seu agent literari, l’assistent personal que les editorials contracten en aquests casos i potser algun amic que havia decidit acompanyar-lo i aprofitar l’ocasió per conèixer Barcelona. El Sr. Ford es movia lentament, amb gestos pausats. Cada cop que algú interrompia el seu avenç per saludar-lo, no es neguitejava; ans el contrari, accentuava l’actitud d’escolta tot acostant-se-li per demostrar interès i agraïment al seu interlocutor. Finalment, va poder arribar al jardí i es va situar en una de les cantonades, mentre seguia xerrant animadament amb els seus acompanyants com si estiguessin passejant pel carrer. A continuació, un home del grup se’ns va adreçar per dir-nos que no es tractava d’una presentació “al uso” – va fer servir aquesta expressió – i que no hi hauria cap tertúlia ni debat previs. El Sr. Ford compartiria la vetllada amb tots nosaltres i aniria atenent totes les persones que s’hi volguessin adreçar mentre gaudíem de l’hospitalitat de La Central. Després d’uns minuts, pocs, de desconcert i timidesa, de seguida es va formar una cua de lectors i admiradors davant d’ell. El Sr. Ford els atenia a tots amb molta amabilitat i delicadesa, els escoltava, els dedicava els llibres i els contestava les preguntes. De tant en tant, responia els comentaris amb un somriure i posava la mà a l’espatlla del seu interlocutor. Tot sense pressa, gentilment, disposat a complaure el seu públic.

Calia triar molt bé el millor moment per apropar-m’hi, aquesta era una decisió clau. I també era fonamental saber iniciar la conversa per propiciar que l’intercanvi de paraules esdevingués això, una conversa. En Richard Ford acabava de travessar l’Atlàntic per sotmetre’s durant tota la jornada a les sempre interessants i originals preguntes dels periodistes i, malgrat que ens trobàvem en un pati interior de l’Eixample molt acollidor, envoltats de til·lers i buguenvíl·lies i de finestrals modernistes que ens protegien del brunzit del trànsit, no era qüestió d’entrar-li i etzibar-li “Bona tarda Sr. Ford, sóc un gran seguidor de la seva obra , em podria dir, si us plau, quines són per a vostè les meravelles del món d’avui de les quals cal deixar testimoni?… I si el propi escriptor no recordava aquest pensament del seu personatge, en Frank Bascombe? Imagino que els escriptors no recorden totes i cadascuna de les frases que han escrit. Després de volar més de 6.000 km per atendre les obligacions promocionals i desenes de desconeguts armats amb els seus llibres sota el braç perquè els estampis una dedicatòria ben personal i única, imagino que la meravella més meravellosa del món que primer et passa pel cap és la teva habitació, el teu llit i el teu coixí. Però, és clar, tampoc no teníem tot el temps del món per iniciar un diàleg intranscendent que anés coent a poc a poc les nostres paraules i ens anés conduint cap a horitzons més ambiciosos per iniciar una llarga i sincera amistat. Havia d’assumir que en Richard Ford i jo mai no seriem amics, malgrat que un compatriota seu, en J.D Sallinger, afirmés que el que el meravellava d’un llibre és que quan l’acabes de llegir, desitjaries que el qui el va escriure fos molt amic teu i el poguessis trucar per telèfon sempre que volguessis. Calia, doncs, escollir molt bé les paraules, els gestos i el to.

Em vaig aixecar de la cadira i em vaig aproximar a la rotllana de persones que l’envoltava. Després de dues noies que s’havien fotografiat amb el Sr. Ford, es va produir un curt interval de temps en què ningú no se li acostava, de manera que em vaig decidir. Vaig prémer fort els llibres sota el braç i m’hi vaig acostar amb decisió. El Sr. Ford em va rebre amb una càlida i ferma encaixada de mans, sense allargar gaire els braços, per la qual cosa els nostres rostres eren propers i podíem parlar quasi en veu baixa. How do you do, Mr. Ford? Nice to meet you, thank you for your time… De seguida em va preguntar el meu nom. La seva veu era temperada, serena i una mica rogallosa. Franca, en tot cas. Durant l’estona llarga que ens vam intercanviar les primeres frases formals de presentació vam mantenir les mans unides. Podia sentir el seu tacte esponjós i suau, malgrat tenir uns dits prims i ossuts. Em treia gairebé un pam d’alçada i percebia damunt meu la seva mirada escrutadora i alhora amable. M’imaginava també que totes les mirades de la resta de gent estaven fixes en nosaltres, però no em podia permetre sentir-me intimidat. Era evident que era jo qui tenia coses a dir al Sr. Ford i no pas el Sr. Ford a mi, de manera que vaig començar a improvisar amb l’esperança que el mateix esdevenir de la conversa ens permetés arribar a la pregunta clau. Vaig disculpar-me pel meu anglès, però immediatament el Sr. Ford em va tranquil·litzar i em va animar a continuar parlant, que no em preocupés perquè segur que ens faríem entendre.

Em pregunto si hi pot haver plaer més gran i reparador que agrair la bellesa que has gaudit a qui l’ha creada.

A continuació vam comentar els elements essencials per escriure, com ara una casa on sentir-se a gust, una dona que cregui important allò que fas, capacitat d’imaginació i temps…En Richard Ford va afirmar quelcom semblant que escriure, com tot a la vida, és tan sols qüestió de temps. Abans de respondre les preguntes, sempre callava uns segons, i a continuació oferia respostes ponderades. La veritat és que a mesura que s’animava i allargava les seves frases, més em costava seguir el seu discurs per culpa del meu anglès limitat. Quina paradoxa: com més a gust ens sentíem, menys l’entenia. Estava clar que havia arribat el moment de deixar enrere els preàmbuls i arribar al moll de l’os; al nostre voltant s’hi començaven a aplegar seguidors “fordians” amb ànsia continguda per gaudir de la seva companyia.
Vaig treure el paper de la butxaca, el vaig desplegar i li vaig mostrar, tot explicant-li que tenia la sort de comptar amb una esposa fantàstica, l’Aida, que m’havia traduït una pregunta que des que vaig llegir ”The lay of the land” havia volgut fer-li. Va somriure, i a continuació va llegir allò que l’Aida havia escrit: In your novel ‘The lay of the land’, Frank Bascombe asks himself: “‘isn’t this the final fate of all inhabitants in earth? To give testimony of all wonders we have seen?”’ In your opinion, what are the wonders in our world nowadays that would deserve such testimony?

En Richard Ford va prémer els llavis, va alçar la mirada, va rumiar durant uns quants segons més i llavors, amb la mateixa serenitat i naturalitat que havia desprès fins aquell moment, va començar a parlar. Una reflexió el portava a una altra, cada frase s’enllaçava dins de l’anterior, s’aturava un instant i, quan havia trobat la paraula exacta que volia dir, seguia parlant pausadament, amb la voluntat de ser entès.

No obstant això, no vaig entendre res del que m’acabava de dir. Tràgic, patètic, però aquesta és la veritat.

El meu anglès ja no donava per a més i, després d’aquell exercici d’honestedat per part del Sr. Ford, no vaig gosar demanar-li que em repetís la resposta. Vaig encaixar-li la mà mentre reiterava el meu agraïment pel seu temps, ens vam acostar de nou en un gest de fraternitat entre desconeguts, i vaig marxar. Fora, al carrer, ja era de nit.

Dins de l’autobús, estintolat a la finestra amb el cartell de sortida d’emergència just davant meu, pensava en si l’Aida estaria desperta i si li explicaria la meva frustració o bé si li proposaria de fer un viatge al Canadà les properes vacances. O potser s’hauria adormit posant els nens al llit i em trobaria la casa en silenci per poder sentir, dins de la penombra, la fortuna d’anar-me’n també a dormir sabent que, si em desvetllava a la matinada, podria allargar una mica la mà i em toparia amb la seva esquenaVaig arribar a casa, vaig treure les claus de la butxaca, vaig obrir i vaig tancar la porta rere meu. El ressò, el silenci, i allà estava de nou, dret al rebedor de casa, intentant esbrinar si cada dia d’aquesta vida és, potser, una nova oportunitat per seguir buscant les meravelles de les quals val la pena deixar testimoni. Vet aquí el regal del Sr. Ford.

(I això que veieu aquí us ho explicaré en una altra ocasió…)