per Lluís Panses

Us resumiré la primera part de la novel·la que no penso escriure. Serà una introducció segons l’ús: situaré els personatges, les relacions, la trama i els moments cabdals. I un cop resumida la primera part, us deixaré penjats i us recordaré que aquesta és una novel·la que no escriuré.

L’Akinlabi té nous anys i viu a la ciutat de Barcelona. El xaval és dels que gasta unes piles que no s’esgoten mai i, això que és una tabarra per a tants, segurament és el que l’ha rescatat de caure en un pou d’infantesa. Té una germana, la Yoruba, que el mes de març passat va fer-ne set i, per cert, també porta aquestes piles que mai no diuen prou. Tots dos es barallen i s’estimen com a germans, i tots dos van a l’Escola Pare Poveda (un centre de gestió pública ubicat al barri de Vallcarca).

L’Akinlabi va néixer a la ciutat d’Alacant en unes circumstàncies que ell no coneix i que ja veurem si mai arribarà a descobrir-les:

Abans que ell fos ni tan sols un projecte (l’Akinlabi va ser nen sense passar per projecte), la seva mare, la Tangela Osayande, havia emigrat des de Nasarawa (Nigèria) cap a Espanya. Ho va fer inspirada en l’exemple de sa germana que, tres anys enrere, havia emigrat cap a Lyon. Així fou com la Tangela Osayande, aquella dona que no va ser nena (ja se sap: a vegades, als sis anys toca posar-se a treballar), va deixar enrere Nigèria i va posar el peu a Alacant (obviaré els detalls que envolten les circumstàncies del trajecte, les promeses incomplertes, la pèrdua de sobirania personal, la normalització de l’opressió com a forma de vida… Obviaré que va ser una mercaderia tant pels que la van enganyar al port de sortida, com pels que la van acollir al port d’arribada). Allò d’Alacant no va durar ni un any.

Estava amb l’Akinlabi… Sa mare el va parir l’any 2007 a la Comunidad Valenciana perquè la natura no té sentit de l’oportunitat i tampoc no hi entén d’embarassos que passen desapercebuts. La Tangela Osayande prenyada (i emprenyada i cagada de por) s’havia convertit en una mercaderia inservible, de manera que, no diré com, va deixar Alacant i va anar a petar a la ciutat de Barcelona, la ciutat més de moda del món. Sense carnet de mare (ni ganes de tenir-lo) i sense plans concrets, feia vida al Raval traginant el farcell-Akinlabi, que sempre plorava i donava pel sac de mala manera. Quin coi de larva que estava fet… A falta d’una xarxa que subjectés la mare, entendreu que la larva tampoc no anava subjecta a res, ni tan sols a l’afecte matern que la Tangela Osayande no havia ni heretat (l’home, la dona i les seves circumstàncies). Corrien els anys 2007 i 2008, i  a la ciutat de les llums, la dona i la larva complien condemna fent turisme forçat, que és una classe de turisme que els va dur a nombrosos pisos d’aquests on hi ha més densitat de població que a l’Islote de Santa Cruz (Colòmbia). Sí, pisos amb cap glamur on es cou de tot… Molt apropiats per rodar-hi “Biutiful” (quina pel·lícula… us la recomano per allò dels contrastos. Sort que és una pel·li, tu…). L’Akinlabi es va passar així els primers tres anys de vida. Ningú no sap què han vist els seus ulls perquè ell no ho pot recordar, malgrat que observava atentament com fan tots els nens d’aquesta edat. Quan va arribar l’any 2009, la panxa de sa mare es va tornar a fer grossa. La Yoruba ja estava en camí.

Quan la petita va arribar, les coses, curiosament, es van estabilitzar una mica: l’inseminador va voler posar-hi sostre, estabilitat i un plat garantit a taula. Això va durar tres anyets i no més perquè l’home, a més de sostre i plat, també servia grapats d’hòsties a diari: concretament, a la Tangela Osayande (que les mereixia) i l’Akinlabi (pel mateix motiu… i perquè era un desastre de nen que no podia comportar-se com els altres de la seva edat, collons). El cas és que l’autoritat competent va intervenir-hi i, l’any 2013, els dos petits i sa mare van anar a petar a una casa d’acollida d’aquestes on van les dones maltractades i els seus fills. Era el que se’n diu recurs social de gestió privada (Fundació Subsidiària).

Quan la família va entrar en òrbita d’aquesta fundació, el punt d’inflexió va ser rotund, i gens fàcil. A la casa d’acollida, l’ambient era còmplice i la convivència ordenada. Hi havia normes però no pals. Als nens, se’ls tractava com a nens; a les mares, com a persones. L’equip educatiu va intervenir de ple les seves vides, de manera que, de sobirania familiar, ben poca. Però, almenys, la intervenció semblava edificant. Amb l’Akinlabi, va haver-hi molta feina perquè aprengués a controlar-se (psicòloga, cremar calories, seguiments continus…). Molt lentament, la Tangela Osayande va anar assumint que les coses podien canviar, malgrat que mai no serien de color rosa ni blau. Van estar un any i mig en aquella casa. I d’allà, van passar a un pis de protecció social. La Tangela va guanyar autonomia i va aconseguir alguna feineta pels matins. Els nens (talentosos i vius) seguien anant a la mateixa escola, on es van convertir en uns alumnes molt carismàtics i, malgrat que sa mare seguia passant-ne de tots colors per tirar endavant, el cert és que ja no hi havia violència ni màfies que la voltessin. Va passar a sentir-se locomotora en lloc de combustible fòssil. Entre alguns professionals dels serveis socials, els suports de l’Administració i algunes persones de la comunitat educativa, puc dir que la família Osayande va aconseguir crear certa xarxa, subjecció, seguretats… I els nens? Els nens tornaven a tenir gairebé tot el partit per endavant.

Ara l’Akinlabi ja té nous anys i continua vivint a la ciutat de Barcelona. Està clar que les seves cartes han canviat força però, tot i així, està lluny de tenir les millors. Podríem imaginar com serà, a grans trets, la seva vida i podríem, fins i tot, escriure una novel·la tan llarga com volguéssim. Però no seré jo qui ho faci. Sóc conscient que qualsevol escrit comporta una revisió i temo que, quan en faci la relectura, em topi amb el nen de l’escala, o el de l’escola. O el de l’esquela… Sé que això pot passar. I em fa por.

I és que, de fet, hi ha moltes maneres d’escriure novel·les sense necessitat d’escriure-les.