28 Jun

Xaragall

per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa estona que plou. Jeu escarxofat en un seient del tren que va cap a Blanes. Està content i relaxat. Torna cap a casa i, per fi, enceta el cap de setmana. Acosta la mà a la finestra que té al costat i la fa lliscar pel vidre, formant un petit cercle. Entre el baf, veu el mar que, esvalotat pel vent, va amunt i avall, embravit, amb unes onades gegantines. També contempla absort els xaragalls que la pluja ha anat traçant en els camins de sorra que van passant a tota velocitat. L’envolta un silenci inaudit. Mira al seu voltant i s’adona que la resta de companys de viatge estan tan enfavats com ell.

Sent un rugit fort, potent, que trenca l’harmonia. I no són ni el mar ni el vent irats, és el seu estómac que es queixa. S’ha encantat tant amb aquest paisatge idíl·lic que s’ha descuidat de dinar i tot. Treu la carmanyola amb la satisfacció de qui sap que saciarà una necessitat i, alhora, es proporcionarà un plaer immens. Perquè, ahir, es va ben escarrassar preparant-se-la. Se la col·loca a la falda i pren la forquilla amb força, com si fos una espasa i ell un guerrer herculi a punt de saltar al camp de batalla. Hi posa les grapes damunt. Creu que saliva una mica i tot. Clec! I llavors… Ai, las! Quan l’obre, al mateix temps que veu emergir, per fi, l’objecte de les seves delícies, en surt una ferum esborronadora. Al principi pensa que és ell que s’ho imagina però s’adona que la gent ha començat a girar-se. Alguns proven de dissimular la reprovació i d’altres, menys discrets, el fulminen amb mirades assassines. Un home, fins i tot, sacseja compulsivament la mà amunt i avall davant del nas per fer evident la pudor. I una noia, tota blanca, es venta amb uns fulls de paper i pensa que potser li ha provocat nàusees. Encara no ha fet ni una queixalada quan no pot suportar més la pressió i tanca la carmanyola amb un cop fort i sec.

Passen uns minuts i l’estómac li torna a evidenciar el malestar. Sent tanta fam que no es troba bé. Comença a comprendre què deu ser la inanició. No pot més. I, total, el menjar no devia fer pas tanta fortor. Torna a obrir la carmanyola, valent, gairebé desafiant. I un altre cop, la flaire. I les persones de mala lluna girant-se i fitant-lo agressivament. La tanca de seguida, vençut. Recolza el cap sobre el vidre i tanca els ulls. Que puta que és la vida – pensa.


Els xaragalls o els reguerons són incisions erosives que produeix l’aigua de la pluja quan s’escorre per un terreny inclinat. Com a usuària habitual de la línia de rodalies del Maresme, aclareixo que no és habitual que es formin xaragalls als camins que hi ha al voltant de les vies però aquesta aroma sí que està basada en fets reals.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *