28 Jun

De camí a la justícia

per Xavi Ballester

 

L’altre dia vaig haver d’anar a la Ciutat de la Justícia, un nom ben pompós per a una il·lusió humana, la justícia. O potser la il·lusió és la ciutat? Ciutat i justícia no són antònims? Però de seguida vaig aturar aquí les associacions i les preguntes perquè si t’arriba el moment de penetrar en el laberint legalista que ens sotja, el més assenyat és desactivar els ressorts del pensament.

Vaig anar-hi en Metro.

No recordo quin cel hi havia sobre meu quan vaig sortir de casa a primera hora del matí, ni tampoc cap dels rostres amb els quals em vaig creuar, cap soroll que em cridés l’atenció. Res. Imagino que vaig esmorzar cafè del dia abans, galetes i una poma, com cada matí. Havia decidit anestesiar qualsevol sensació.

Vaig baixar a l’estació de Santa Eulàlia de la L1. En sortir a la superfície, no sabia quin camí prendre i vaig decidir seguir tot d’homes encorbatats i dones amb vestits jaquetes carregats de maletins i paperassa – els advocats no poden escapar dels seus propis tòpics-.

Al cap d’una estona de caminar insegur, em vaig topar amb la Parròquia de Sant Isidre de L’Hospitalet de Llobregat. Es tracta d’un temple discret malgrat les seves considerables dimensions, d’imitació neoclàssica i parets blanques. No obstant això, quan vaig passar per davant de la façana es fa difícil no desviar la mirada cap a les enormes pintures kitch, de colors pastel, extemporànies, que de tant planes no arriben a ser ni una mala imitació dadaista ni tampoc no podrien aspirar a convertir-se en l’Ecce Homo de l’Àrea Metropolitana. Les pintures reprodueixen tots els tòpics cristians, emfatitzant amb lletres ben grosses sota de cada escena religiosa: CARITAT, AMOR, VERGE MARIA.

Vaig seguir caminant sense entretenir-me més en la seva contemplació.

Quan vaig deixar enrere la parròquia, de seguida va  aparèixer el primer vèrtex del conjunt arquitectònic de la Ciutat de la Justícia. En sec, tot canvià. La lògica urbana havia mutat. L’espai aconseguí allò que es proposava: imponents i polits, els edificis de marbre on es concentren els jutjats i dependències judicials de Barcelona formaven una immensa successió de finestres sense principi ni fi, totes tancades, que em feien sentir minúscul i míser com un personatge d’en Kafka.

Vaig seguir avançant, intimidat.

M’hi apropava cada vegada més, però era difícil intuir-hi una entrada fins que no vaig creuar la Gran Via i la vorera inicià un descens progressiu fins a unes enormes i pesades portes giratòries custodiades per una parella de Mossos d’Esquadra amb les aixelles suades i cara d’avorrits. Em vaig asseure en un pedrís i vaig esperar. Allà on dirigia la mirada, aquesta se m’omplia de línies i angles rectes, sense arestes, sense ni una curvatura, sense el mínim marge per a la imaginació, sense cap superfície on pogués sobreviure una petjada, un gargot, una llàgrima. L’aniquilació de qualsevol emoció.

Sense jo voler-ho, assegut encara al pedrís, vaig recordar les paraules escrites a la façana de l’església de Sant Isidre: CARITAT, AMOR,…I vaig recordar que encara mantenia una part sense decorar, uns grans díptics negres encara sense pintar. Per què? La Parròquia de Sant Isidre de L’Hospitalet es va inaugurar el 1951 i la Ciutat de la Justícia va obrir portes el 2009. Sabia l’artista que les seves pintures serien el recordatori del nostre fracàs, de tot allò que els qui es dirigeixen a buscar justícia dins d’aquells edificis immensos i freds han oblidat? Per què aquells retaules negres sense pintar? Per mancar de pressupost o eren una nova forma d’expiació per als qui busquen apaivagar el rancor als tribunals?

Havia fallat. De nou tornaven les associacions, els pensaments, fins que l’advocada em va trobar: Bon dia, has dut el dni?

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *