per Xènia Ribas @canetmar80

Va ser el dimarts de fa dues setmanes. La mare el va cridar i, un cop al menjador, el va fer asseure a la butaca del costat de la llar de foc. Va ser llavors que va alçar els ulls, la va mirar i es va adonar que tenia la cara tota afligida i els ulls plorosos. Es va espantar -el primer cop que veiem ensorrar-se la mare fa molta por-. Ella el va fitar, va agafar aire i li va dir que “l’avi s’ha mort, Guillem”. Ell va notar que el cor se li accelerava fins a cavalcar desbocadament (vejam si la dinyaré jo ara…) i, de cop, els ulls van començar a rajar-li llàgrimes a dojo. Va ser un plor sec, mesclat amb sanglots i amb mocs que no podia evitar malgrat que sabia que no era gens elegant eixugar-los amb la camisa de la mare. Perquè ella el va abraçar i el va bressolar mentre li acaronava el cabell. Com quan era un marrec….Això el va asserenar. De mica en mica, l’abraçada es va desfer i es van mirar. Ell més serè i ella ja amb el rostre tranquil de sempre -no perquè el dolor hagués desaparegut pas sinó per l’instint de protecció etern de les mares-.

El seu turment, però, va començar el dia següent. Sense saber ben bé perquè -ja en tenia un a disposició- va començar a pensar en el cotxe de l’avi. Al principi va ser una pregunta inofensiva -què en faran?- i, després, es va convertir en una obsessió compulsiva i constant. No se’l podia treure del cap… I no és pas que el cotxe fos una meravella ni de bon tros. Simplement, era l’instint de possessió, de propietat. Tant és que pogués agafar el cotxe de la mare quan volgués. En Guillem volia el SEU cotxe. Però, alhora, sabia que no estava bé aprofitar-se així de la situació. Ja era prou adult per haver escoltat que, quan es mor algú, apareixen tot de voltors atrets no pel cadàver però si per l’herència. Es sentia brut i mesquí. Era un monstre avariciós. Fins i tot, va deixar d’anar a veure l’àvia. L’últim dia que hi va anar es va sorprendre fent-li la gara-gara i va sentir una barreja de fàstic i de llàstima cap a si mateix. Ell, que sempre havia simpatitzat amb el comunisme i que pregonava a tort i a dret que tot és de tots, veia com la fe, els pilars, les creences i els principis, més que trontollar-li, se li esfondraven i s’esmicolaven.

Per això, quan ahir es va creuar pel carrer amb son cosí i li va dir que el cotxe de l’avi se’l quedaria ell, va sospirar alleujat.

Fer la gara-gara vol dir intentar plaure, atreure’s l’afecte, la benvolença, etc., d’algú amb afalacs, llagots, etc. O sigui, fer la rosca o “hacer la pelota”.