06 Jul

Dijous 8 d’octubre. L’apilar-se dels genis en l’espai i en el temps

de Ton Barnils

Retorno a Florència després de vint-i-quatre anys. Es tracta d’un lloc que té el gran avantatge de ser clar: si no us agrada l’art, l’art antic, no cal pas que hi aneu perquè perdríeu el temps d’una manera absurda. A aquesta bellíssima ciutat s’hi va per feina o no s’hi va, a tot estirar els turistes hi aguanten un parell de dies. En canvi, a Barcelona, tinc la sensació que la gent no sap exactament què vénen a fer-hi, si a menjar un gelat de bola, a veure Gaudí, un partit de futbol o a cardar a la platja.

Des de l’avió, la situació de Florència està perfectament dibuixada: els turons de la Toscana que l’envolten, el riu Arno i  la torrassa de la Signoria que encara avui destaca per damunt de tota la resta. Mentre davallem pels aires, penso que aquest cop vull fixar-me en el classicisme i allò etern de la ciutat, en la seva arquitectura greco-gòtica, que deia Stendhal.

sobredosi de museuNomés arribar anem rabents cap a Santa Maria del Carmine perquè ens fa molta il·lusió de contemplar les primeres pintures i la poca gent que hi trobem ens dóna sensació d’intimitat. A dins de l’església, hi ha la capella Brancacci amb els frescos de Masaccio que representen escenes de la vida de sant Pere. Els apòstols apareixen austers i sòlids, com si fossin escultures. Els colors són més aviat pàl·lids, entre grisencs i morats. És emocionant pensar que en aquestes parets van néixer la perspectiva i la proporció en les formes; fou la fi de la matusseria medieval. En un dels murs, Adam i Eva són expulsats del Paradís i el seu rostre d’horror i desolació, tan expressiu, em recorda El crit de Munch. Passejo els ulls fins a la darrera raconada de la capella, on veig uns homes ben junts que escolten com el sant predica. La brama diu que es tracta dels retrats de Masolino, Masaccio, Alberti i Bruneleschi, dos pintors i dos arquitectes. Alberti és ros i delicat i té un nas fi i recte, mentre que Masaccio ens mira amb un cap rodó, massís. Els altres dos són més menuts. El Renaixement italià fou exactament això: apilar-se els genis en l’espai i en el temps, ajuntar-se cap contra espatlla. I del cap a les mans, el pinzell i l’astrolabi.

A mitja tarda passegem pels jardins del Boboli i Bardini que, amb les seves fonts i escultures neoclàssiques, fan una mena de pausa. Entre una obra espatarrant i la següent, tens aquesta forma d’art tan neutra i previsible que et permet reposar. I, efectivament, al cap d’una hora, la cúpula de Bruneleschi ens colpeja i ens espanta de tanta potència i veiem com s’aixeca enmig de la ciutat com una nau a punt de volar cap a l’espai, que tot ho domina. Més tard, baixem per un carreró amb Florència als nostre peus. Una placa diu, com si res, que en aquella casa Galileo Galilei va descobrir les quatre llunes de Júpiter! L’observació va ser fenomenal perquè demostrava que els cossos petits, les llunes, giren al voltant dels cossos grans, els planetes, i que per una regla de tres, la Terra havia d’orbitar al voltant del Sol. I mil-cinc cents anys d’ortodòxia catòlica a l’aigüera. La religió oficial, des d’aquell moment, ranqueja i ja mai més res no ha tornat a ser igual.

Decidim anar cap a la Signoria ara que es fa de nit. Ens hi esperen algunes llums i grupets de visitants. La majoria caminen a poc a poc d’aquí cap allà o s’aturen un instant davant de les façanes dels palaus. La galeria de la Llotja m’atrau de seguida i creuo la plaça com un llampec. Em fixo especialment en el Perseu que aixeca ferreny el cap de la Medusa tot just acabat de tallar. El cos de l’heroi està en tensió, fa uns instants que ha aturat la passa i gairebé sentim el monstre com panteixa i els xiulets de les serps que surten del rostre. És l’obra més neguitosa de Cellini. Després bado amb més calma davant de les altres escultures, la del cos moribund de Patrocle o la d’Hèrcules que lluita i s’enrosca amb el centaure.

Més tard, a la via Romana i de camí a casa, una nova placa ens fa saber que Dostoievski va acabar d’escriure L’idiota en un apartament. Els grans homes han passat per Florència com qui va a la plaça del mercat i la ciutat ho apunta a les parets sense fer-ne gaires escarafalls.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

* Copy This Password *

* Type Or Paste Password Here *