20 Sep

Estrenu-ènua

per Xènia Ribas @canetmar80

“Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—
… Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada”.

Aquests versos li ressonen pel cap com una lletania. És la matinada d’un dia fred de l’hivern de 1939. Al davant, l’escamot d’execució, impertèrrit, petri. Al voltant, crits i gemecs. Ella, serena. “No abaixis mai el cap davant de ningú, filla” – li deia la mare. I no ho fa. Ni tampoc no plora. És estrènua, la Pilar.

No entendre per què la maten la turmenta. Però li dóna forces pensar que tot això no ha estat en va. Que tota la lluita i tots els sacrificis seran profitosos per a les generacions futures. I que la seva mort, amb els anys, servirà per a alguna cosa.

Potser sí. O potser no. Potser, al cap d’unes dècades, encara seguirà enterrada en l’anonimat d’una cuneta. I, així, no hi ha pau.


Estrenu és un adjectiu que vol dir coratjós, intrèpid, valent. Si necessiteu el substantiu, estrenuïtat. I l’adverbi, estrènuament.

Aquesta elegia a Federico Garcia Lorca la va escriure Antonio Machado quan va saber que els franquistes l’havien assassinat. Ell va morir a Cotlliure dos anys i mig més tard; no va poder suportar el camí cap a l’exili. Per a ells, aquest petit relat.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *