21 Sep

“John Ford a París”, Capítol 12

Català a París

per Maiol de Gràcia

parisA Barcelona tuitejava amb un català que viu a París. Ens vam conèixer a partir d’un amic comú de la xarxa. Quedem a mitja tarda davant del Pompidou.
Es diu Joan Sisquelles, és de Barcelona, va canviar de país per amor i treballa en una televisió. Això és tot el que en sé. Twitter m’agrada precisament per això. Hi coneixes un munt de gent sense haver de donar – ni demanar – cap explicació. Normalment discutíem de temes televisius – les grans sèries americanes sobretot – i fèiem conya marinera quan estàvem de bon humor.


Fa mitja hora que l’espero quan m’arriba un tuit seu. Va molt tard i es disculpa. Que l’esperi que ja ve. L’espero i acaba arribant.
Porta un vestit car. És alt, ros, molt elegant i somriu i es disculpa i em dóna tot d’excuses relacionades amb una feina que sona súper estressant. Té quaranta-cinc anys però tot l’aire d’acabar de passar dels trenta. La roba d’oficina, en lloc d’afegir-li anys, n’hi treu. Em fa pensar en el Jude Law – i diria que ell també ho pensa, perquè en porta el pentinat i els tics incorporats.
Es demana un gin-tònic i m’hi apunto. Es disculpa i se’n va al lavabo. Durant la propera hora i mitja hi va dues vegades més.  Els gin-tònics van caient i ell s’embala i a mi m’encanta tenir al davant un tipus amb el que a Barcelona no m’hi hauria topat mai  que m’explica la seva vida a molta alta velocitat.  No para de xerrar i de tant en tant es disculpa i jo somric i li dic que no pateixi i ell riu i continua explicant-me mil coses de la ciutat i dels seus quaranta-cinc anys marcats per una bellesa que el va treure dels suburbis i el va portar fins a les passarel·les de moda, la tele, el món de la faràndula, la nit madrilenya, una francesa  espaterrant, l’amor – o més aviat el sexe – i finalment fins a París.
No parla de la feina actual i a mesura que bevem em contagia la seva eufòria i m’apunto a la invitació per sopar en un local exclusiu on el menjar té una pinta exquisida però on no noto cap sabor perquè durant la segona hora m’ha invitat al lavabo tres vegades i ja se’m disloca la mandíbula i només sé que riem massa fort i que unes noies s’asseuen amb nosaltres i acabem prenent més copes a la zona de butaques del segon pis i d’aquí a circuits esbojarrats pels carrers de la ciutat en cotxes de luxe i discoteques de llums calidoscòpiques i moltes, moltes copes i d’altres estupefaents i més copes i balls aferrat a noies descomunals fins que m’adono que haig de sortir al carrer i respirar aire fresc.
Després de vomitar entre dos cotxes, arrenco a caminar. A Barcelona sabia tornar amb els ulls tancats; aquí no sé on collons sóc i només tracto d’avançar sense caure. Travesso dues hores de voreres de gran ciutat.  Quan comença a fer-se de dia agafo el metro.
L’endemà em disculpo pel twitter i la seva resposta és hahaha.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *