per Xavi Ballester

En George Willard estava cansat de viatjar. Els viatges no existeixen, es repetia, tots els viatges són el mateix viatge, el que compta és la idea mateixa del viatge. Puc anar allà on vulgui, per tant em quedo. Però en George Willard no sabia mentir-se. Va escriure uns versos i va decidir posa’ls-hi qualsevol nom, qualsevol lloc per poder tornar-hi sempre que volgués:

 

TURÓ DE LA PEIRA

Mor el blau.

A mesura que la ciutat estén

la seva pell damunt els turons pelats,

la nit brolla de les finestres enceses

L’hivern abandona l’exili.

Arriba el fred per travessar la memòria.

Un estol d’ànimes perdudes

creua els carrers per tornar,

com un sol cos, cap a casa.

És l’hora groga de la derrota impossible.

I la nit passarà

i el dia s’obrirà

i el cel serà

el mateix blau inert d’ahir.