L’art

per Maiol de Gràcia

Ja de partida, preguntar-se pel significat de l’art és pretensiós. L’art no significa res, qui hi busca respostes s’equivoca, l’art ha de tendir indefinidament a l’infinit, ha d’abastar llums i ombres, els fets i els forats negres de l’existència, tot i res.

En l’art tot és vàlid per a res en concret. Tancar-se en banda i defensar la normativització acadèmica, la regularització ponderada, la lògica matemàtica de les rutines mundanes, és lligar ben curta la nostra pròpia – i reconeguda– insignificança,  és partir envers un fals trajecte cap a la immortalitat.

No hi ha res més impropi que decidir pels altres. Ens hi passem els dies, la vida, empetitint-nos mútuament, i ho fem amb la confiança d’estar deixant empremta.

Però no hi ha empremta que valgui. I és des de l’art que s’arriba a aquesta certesa. Si a això hi afegim certa lògica ètica, la sobredosi mundana de fets assassins es converteix en una càrrega feixuga, en un pes mort que ens acompanyarà tota la vida.

L’art és la vida tal com és, sense que ningú no se n’adoni, sense que ningú no en vulgui parlar amb un mateix. L’art és tan comprensible com la vida d’un John Ford que fuig discretament i al seu pas dibuixa un solc inesborrable d’acritud humana, d’odis i renúncies.

Però l’Art també és París, la natura ferotge, el sexe dels àngels, les mosques nocturnes invisibles, una orella escapçada, una posta de sol, la publicitat pornogràfica a les portes d’un hospici per tuberculosos sense porter automàtic ni pacients. L’art és la negació de l’art. L’art és desmentir l’art categòricament. L’art no existeix.