Un microrelat de Xavi Ballester
– Amor meu, podries si us plau, no mossegar-te més les ungles?
– Amor meu, després de quasi trenta-dos anys junts, podries, si us plau, ni que sigui tan sols per una vegada, acceptar el fet que el teu marit aquí present es mossega les ungles des del primer dia que el vas conèixer?
– Amor meu, és clar que podria, però podries primer tu treure la boca del meu peu?
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó
por Dioni Porta
Dice Piglia que la verdadera literatura no se expresa a través de las relaciones de los hijos con sus padres sino en la relación de los hijos con los abuelos y, sobre todo, con los tíos. Con los amigos ocurre algo similar: la mejor literatura salta de lo amoroso a lo amical. Desde el Quijote y Sancho a Vladimir y Estragón, pasando por Bouvard y Pécuchet.
Hay una trama tipo en la que individuos en fase de derrumbe abusan de sus amigos para sobrevivir. En esa línea, no hace demasiado leí “Un dia tranquil” de Ponç Puigdevall, brillante novela sobre las peripecias dipsómanas de un protagonista que se cruje vivo mientras confía que un amigo acuda en su ayuda. También es conocida la trama argumental consistente en dos amigos que comparten la deriva. Hace unas líneas hemos mencionado algunos ejemplos, siendo Lars y W, los protagonistas de Magma, Dogma, Exodus, la trilogía de Lars Iyer, una muestra más reciente de ese género.
L’art
per Maiol de Gràcia
Ja de partida, preguntar-se pel significat de l’art és pretensiós. L’art no significa res, qui hi busca respostes s’equivoca, l’art ha de tendir indefinidament a l’infinit, ha d’abastar llums i ombres, els fets i els forats negres de l’existència, tot i res.
En l’art tot és vàlid per a res en concret. Tancar-se en banda i defensar la normativització acadèmica, la regularització ponderada, la lògica matemàtica de les rutines mundanes, és lligar ben curta la nostra pròpia – i reconeguda– insignificança, és partir envers un fals trajecte cap a la immortalitat.